Pàgines

dimarts, 29 de novembre del 2011

GR-92 CAMINS DE RONDA, DE S'AGARO A TORRE VALENTINA (SANT ANTONI DE CALONGE)

Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: Platja de Sant Pol, S'Agaró
Caminants:  Salva, Jose i Francesc
Data: 28-11-2011
Hora d'inici caminada: 09:48:27
Hora d'arribada:17:20:37
Duració: 07:32:10
Alçada punt de sortida: 2 m
Alçada mínima assolida:0 m
Alçada Màxima assolida:41 m
Desnivell màxim: 41 m
Ascensió acumulada:105 m
Descens acumulat: 85 m
Guany:  38 m
Distancia recorreguda: 20.66 Km
Velocitat mitjana:2.7 Km/h (sense descomptar parades)
Camins de Ronda, entre mar i muntanya
Camins de ronda. T'agrada el mar i la muntanya? A la Costa Brava tens la combinació perfecta. Camins que voltegen els penya-segats amb vistes al mar, tot seguint el sender GR-92, conegut popularment com sender del Mediterrani perquè recorre tota la costa catalana, i que al seu pas per la costa gironina, coincideix en alguns dels seus trams amb els camins de ronda, des dels quals es gaudeix d'impressionants vistes de la Costa Brava. De punta a punta de la ruta, que transcorre entre Portbou (l'Alt Empordà) i Blanes (la Selva), hi ha 12 trams, que es poden fer en diferents etapes. Són uns 215 quilòmetres, que si t'ho proposes, els pots fer en 15 dies, més o menys.

Fer tot aquest camí et permetrà veure que la Costa Brava no és uniforme. Primer, trobaràs la part més abrupte de tota la costa catalana a la Serra de l'Albera i al Cap de Creus, amb muntanyes que superen els 200 metres d'alçada a tocar de costa i on la forta tramuntana no deixa créixer els arbres. Per això, a la part més nord de la ruta, difícilment hi trobaràs ombra. Si comences el camí per aquí, et faràs una idea del que t'espera un cop arribis al Coll del Frare, a Portbou, des d'on es gaudeix d'una impressionant panoràmica de tota la part nord del Cap de Creus, de Colera a Port de la Selva.

De mica en mica, els imponents penya-segats es van suavitzant i cada cop hi ha més pins. Ens acostem a la frontera entre l'Alt i el Baix Empordà, marcada pel massís del Montgrí, que separa l'Escala i Torroella de Montgrí. Si fins ara caminar arran de costa era una prova contra el vertigen, ara tot es torna molt més fàcil per a aquells que no els agrada les altures.
Camins de Ronda
Els camins de ronda aquí són ja un clàssic pels turistes i et porten des de l'Estartit fins a Sant Feliu de Guíxols, passant per Palamós, Begur, Calonge i Platja d'Aro. La majoria de municipis han arreglat i senyalitzat els camins amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa: camins més transitables però també més transitats, cosa que fa que, a l'estiu, quan més turistes hi ha, la quantitat de gent que passi per aquí faci perdre part de l'encant del paratge. Però quan vegis aquest paisatge costaner entendràs perquè té tant èxit. La combinació de pins, mar i roca i la barreja dels seus olors t'atraparan de seguida i faran de la teva excursió un agradable passeig.

Quan arribem a Sant Feliu de Guíxols entrem a la recta final de la ruta, a la comarca de la Selva, que ens porta fins a Tossa de Mar, Lloret de Mar i Blanes. En tan sols 20 quilòmetres passem de la tranquil·litat de Tossa i la seva petita vila medieval al bullici del més gran centre turístic de la Costa Brava, Lloret de Mar, i al municipi costaner gironí amb més vida comercial, Blanes. La massiva edificació dels darrers anys entre Lloret i Blanes han fet desaparèixer part del camí originari i l'han convertit en carreteres d'urbanitzacions. Però encara queden cales on refugiar-se del bullici turístic de l'estiu com Cala Sant Francesc, a Blanes, i Cala Canyelles i Santa Cristina, a Lloret.

La millor època de l'any per fer aquesta ruta és a la primavera i a la tardor, quan fa sol però les temperatures són suaus i no hi ha massa turistes. A l'estiu, però, tens l'al·licient que pots refrescar-te a les cales que hi ha pel camí i que potser no trobaries si anessis en cotxe.
S'Agaró, Platja de Sant Pol
Feia temps que teníem parlat amb el Salva de fer algun tram dels camins de Ronda per la Costa Brava. però uns dilluns pel temps i altres per motius diversos no havia estat possible. Dissabte en veien que portàvem uns dies assolellats quedem en fer-ho aquest dilluns. diumenge truca el Jose, de l'estiu ençà no ens havíem vist, li comento la jugada i encara que no gaire convençut pel alt quilometratge en vehicle, al final s'apunta.

Avui a un quart de vuit el recullo a Santa Perpetua i ens dirigim a Hostalets de Balenyà, ja veiem que el temps ha fet un canvi, el cel esta mig ennuvolat i arribant a  Hostalets comença la boira, ens canviem al cotxe del Salva i anem a trobar la C-25 que semble ser la ruta mes directa segons el navegador. després de molts quilometres i de trams lents tant per culpa de la boira com per les obres del desdoblament, arribem a S'agaro, aparquem a tocar de l'extrem nord de la Platja de Sant Pol, i donem inici a la caminada quan passen tres minuts de tres quarts de deu.
Camins de Ronda, entre S'Agaró i Calonge
Nomes iniciada aquesta, ens surt a l'encontre el tram del Camí de Ronda que va del Racó de S'Agaró a Punta Prima, aquí es troba la bocana de la Marina de Port d'Aro, complexe de habitatges que gira al voltant de un canal artificial d'aigua. Aquest tram es ple de petites caletes, Cala del Ferro, Cala de la Marieta de l'Hostal, Cala Pedrosa i algunes mes. Creuem la Platja de Sa Conca. i enfilats dalt de  Punta Prima  amb vistes al Mediterrani, fem el primer mos del dia. 
Enllestit el mos reiniciem la caminada baixat a trobar el carrer de Punta Prima, per aquí continuen les marques del GR-92, nosaltres decidim que no tots els dies podem caminar contemplant vaixells de tota mena, aixi que deixem les marques i anem resseguint el canal de la marina, aixo ens fa donar una mica de volta, sortint de la marina anem a trobar la C-253 on retrobem les marques blanques i vermelles, ultrapassat el Riudaura girem envers la dreta i pel marge esquerra del riu anem a sortir al Passeig Marítim de Platja d'Aro.
estàtua al Passeig Marítim de Platja d'Aro
Fem el quilometre i mig del passeig, arribem a la Punta d'en Ramis amb el seu Cavall Bernat, per un estret túnel sortim a la Platja de Cala Rovira i ja ens allunyem de la costa per anar a buscar altre cop la C-253 no sense aturar-nos a visitar les restes de la vil·la romana del Pla de Palol, anem fent camí per la carretera fins que a l'alçada de l'hotel Cap Roig ens parem a prendre imatges de la Capella de Sant Jordi, capella de planta circular que es troba dintre de una zona de habitatges anomenada Comtat de Sant Jordi. Arribant davant de Cala Gogo girem envers la dreta per anar a trobar altre cop la costa, voregem la Platja de ses Torretes i la de Can Cristos i ja ens endinsem en un altre tram de camí de ronda.
Torre Valentina
Després de passar per una munió de cales i esculls, arribem a la Platja de Torre Valentina a l'extrem sud de la Badia de Palamós, Torre Valentina es una torre de planta circular que es va construir per vigilar l'arribada del vaixells pirates, s'hi accedia per una escala exterior ja que la torre no te ni porta ni escales interiors. Avui en dia es troba mig amagada per blocs d'apartaments. Arribats aquí i després de una cervesa ben fresca, donem inici a la tornada. Donada l'hora decidim parar a fer el mos del migdia, cosa que fem asseguts en unes roques contemplant el anar i venir de les onades. Ara ja es tracta de desfer el camí portat a l'anada amb l'única diferencia de que ens estalviem el tram que hem fet per dintre de la Marina de Port d'Aro.
S'Agaró, Platja de Sant Pol al capvespre
Arribem a on hem deixat el vehicle aquest mati, ens hi pugem i ara ens toca fer el llarg recorregut fins arribar a Hostalets de Balenyà, arribats ens acomiadem del Salva i pujant al meu cotxe ens dirigim a Santa Perpetua, qui deixo al Jose i ja poso rumb envers Martorelles. A estat una caminada diferent, un petit tast, no se si hem conegut el millor tram dels camins de Ronda, però m'ha agradat, llastima que el dia no ha acompanyat


diumenge, 27 de novembre del 2011

SALT DE LA MINYONA-FOLGUEROLES-SANT MARTI DE RIUDEPERES-SANT JULIA DE VILATORTA-ESPINELVES

Feia temps que teníem programada una sortida en plan "dominguero" amb la Joaquina i el Salva, dilluns passat em va fer memòria ja que se'm havia oblidat, quedem que avui ens trobarem a les nou davant de casa seva. A l'hora en punt allí ens trobem, agafem el seu vehicle i donem inici a una sortida que si be te alguns trets mig envestats, l'idea es anar improvisant sobre la marxa, el primer lloc a visitar serà el Salt de la Minyona a tocar de Folgueroles.
Salt de la Minyona amb el Pedró de la Verge dels Cingles
Salt de la Minyona. El salt de la Minyona és un bonic mirador que es troba al cim dels Munt, dominant el cingles de Vilanova. Des d'aquest punt, que es troba a més de vuit-cents metres d'alçada sobre el nivell del mar, es poden admirar gran part de les Guilleries. Trobarem el salt una vegada passat Folgueroles en direcció a Vilanova de Sau, just després del pont del Vent. En aquest punt, deixant la carretera podem agafar una pista que puja als Munts i és apta per a vehicles.
Diu la llegenda que la Minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a missa just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar.
Una simple barana de ferro de més de 80 m que contorneja les cingleres, separa del buit que origina un espadat d’extremada verticalitat.
En aquest mirador; conegut també com la M. de Déu del Cingle s’hi assenta el Pedró de la Verge dels Cingles.
Cingles dels Munts, sota el Salt de la Minyona
Vist el lloc i omplerts els ulls amb la bellesa  de les vistes que d'aquí dalt estant s'albiren, desfem el tram de pista que ens ha dut fins aquí, sortim a la carretera i ens dirigim a trobar Folgueroles, poble natal de Jacint Verdaguer, abans d'arribar al nucli urbà, fem visita a l'ermita de la Damunt  i a la font del mateix nom, el lloc es conegut per sortir anomenat en la seva composició  L'Arpa, una estrofa de la qual, esta gravada a la pedra que corona la font. Vist el lloc seguim fins arribar al centre del poble, visitem l'església de Santa Maria i els seus voltans, fem un petit mos en un bar de la plaça i tornant al vehicle seguim ruta.
ermita de la Damunt
Ermita de la Damunt. El culte en aquest indret ve d’antic, probablement en el mateix indret hi havia un petit pedró. Les primeres notícies documentals de l’ermita daten del segle XIII i fou ampliada i renovada als segles XVI i XVII. És un edifici d’una sola nau, de planta rectangular acabada amb un absis semicircular i coberta a dues vessants. Està orientada de llevant a ponent. A la part nord s’hi adossa un cos de planta rectangular cobert a dues vessants amb el carener perpendicular a la nau. Els goigs de la Verge de la Damunt parlen de la Damunt com l’escut sagrat que ha d’alliberar la Plana dels udols del mal esperit i de la pesta. Al llarg del anys el temple ha esdevingut el centre espiritual dels folguerolencs. Verdaguer, conta que de petit hi anava sovint amb la seva mare, avui podem considerar-lo un dels llocs verdaguerians més emblemàtics per ser l’escenari d’ una de les seves composicions més destacades: L’Arpa.
"Damunt de mon poblet hi ha una capella d’una roureda secular voltada, és son altar lo trono d’una verge d’aquella rodalia sobirana...."
Folgueroles, església de Santa Maria
Folgueroles. Es un petit municipi d’Osona que està situat a cavall de la plana de Vic i de l’inici de les Guilleries, les quals accidenten el sector oriental del terme. El relleu suau de ponent, esquitxat de masies i alguns petits turons (de les Mentides, Sant Jordi de Puiseslloses), es torna abrupte a llevant, amb barrancs i fondalades plenes de vegetació per on discorren torrents com el de Folgueroles (afluent del Gurri) o el Lledoner. Té el veïnatge dels termes de Tavèrnoles i Gurb (N), Sant Sadurní d’Osormort i Vilanova de Sau (E), Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta (S) i Vic (O). Dista 5 km de Vic, 37 km de Ripoll, 60 km de Girona i 75 km de Barcelona.
El  nucli urbà de Folgueroles es formà durant l’alta edat mitjana entorn de l’església de Santa Maria (documentada el 967). El segle XV es constituí en una petita batllia i a finals del XVI es va formar el nucli del poble, constituït bàsicament per un carrer que es va anar ampliant paral·lelament al creixement demogràfic. Al segle XVIII el nucli s’amplià amb  el barri del Passavant, la Ricardera i el carrer de la Font.
L’església parroquial dedicada a Santa Maria és un edifici bastit amb gres de Folgueroles i pertany a grans trets a dues etapes constructives: una d’estil romànic llombard (segles XI-XII) de la qual es conserva l’àbsis, una part de la nau i la portalada, i l’altra d’estil barroc tardà (segles XVII- XVIII) que li dóna la fesomia actual amb una àmplia  façana i un campanar d’espadanya.
Folgueroles, Plaça Jacint Verdaguer
Ara ens dirigim envers Sant Julià de Vilatorta, però abans ens aturem a visitar l'església de Sant Martí de Riudeperes que malgrat estar a tocar de Folgueroles, pertany a Calldetenes, donem un tomb pels seus rodals i aixi ens endinsem en un tram de la Ruta dels Molins de Calldetenes que ressegueix el Torrent de Sant Martí. A tocar de l'església es troba el Moli de la Calvaria, aquests semble estar en bones condicions i es pot visitar per dintre els diumenges, el lloc ens agrada tant que entre el Salva i jo comentem que serà objecte d'una acurada visita en altre moment.
Sant Martí de Riudeperes
Sant Martí de Riudeperes. Documentada per primera vegada el 1050, en l'acta de consagració de l'església de Sant Julià de Vilatorta a la qual el bisbe de Vic va subjectar l'església de Sant Martí de Riudeperes.
L'església romànica de Sant Martí és d'una sola nau, de planta rectangular, construïda en dues etapes del romànic. La capçada és a llevant. Té un únic absis semicircular, ornat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes, en un ritme de dos arcs entre lesenes i sobre les quals s'insinua una cornisa llisa, situada a manera de barbacana allà on hauria d'arrencar la coberta de l'absis. Al punt central de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb dovelles.
La llargada de la nau primitiva es distingeix clarament des de l'exterior de l'ampliació posterior, ja que mentre que la construcció original té unes mateixes arcuacions i bandes seguint el ritme de l'absis, a l'ampliació del segle XII les bandes i arcuacions es van substituir per una cornisa, que a l'època era la barbacana de la teulada. Avui aquesta cornisa forma part del mur, perquè el segle XVII es va alçar la nau i s'hi va incorporar un ull de bou a sobre la porta.
Sant Martí de Riudeperes, antic comunidor
Un altre element que ens ajuda a distingir la construcció del segle XI de la del segle XII és que l'aparell dels murs més antics és de pedres irregulars, no excessivament carejades, i unides amb morter de calç. En la segona etapa, les pedres són carreuades, de mides considerables, i posades en fileres regulars, amb el morter dissimulat.
Actualment la porta d'entrada és situada a la part afegida, sobre el mur de ponent oposat a l'absis. Aquest cos d'edifici formava un atri o pòrtic obert en les seves tres façanes per dues arcades bessones, avui aparellades, de les quals només se'n conserven senyals en el mur. L'atri devia aixoplugar la portada, actualment desapareguda, i de la qual se'n conserven restes a la porta de l'hort veí. La nau és coberta amb teulada de dues vessants, igual que l'absis, que només és visible des de l'exterior ja que a l'interior és totalment amagat darrere l'altar major.
L'edifici romànic va ser la base de múltiples ampliacions i afegits d'època barroca, que van consistir en el ja esmentat aixecament de la nau, en l'addició de dues capelles laterals a ambdues bandes de l'absis formant creuer amb la nau existent, i amb el campanar de planta quadrada cobert a quatre aigües amb teules de ceràmica vidriada.
Actualment l'interior de l'església és tot enguixat i la volta de la nau plena de cornises, medallons i nervadures. Destaquen a l'interior dos nínxols excavats als murs, a cada costat de la nau, amb arc escarser, que sembla que van guardar dos sepulcres, dels quals avui no en queda res.
Davant la porta de l'església hi ha un recinte clos que distribueix l'accés a diferents llocs com el cementiri, l'hort veí, la porta de l'església, l'accés a l'espai que voreja el mur de tramuntana i l'accés des de la carretera, que antigament passava just per davant d'aquesta porta. L'accés des del camí es fa passant per un petit espai cobert, amb un banc a cada banda, que era l'antic comunidor.
Moli de La Calvaria
Tornem al vehicle i ens arribem a Sant Julià de Vilatorta, nomes entrar al poble ens crida l'atenció un complex de caire modernista, es el Col·legi del Roser, erigit per Josep Puig i Cunyer l’any 1907, seguim i ens arribem a la capella de Sant Roc construïda el 1873 amb motiu d'una promesa feta per invocar al sant contra una epidèmia de pesta que va fer molts estralls al poble. Mes tard la capella va servir com a lloc d'hostatge per a vianants, refugi i magatzem. Es va reparar al 1853 i finalment al 2005 es fan les darreres reformes a càrrec de l'ajuntament.
capella de Sant Roc
Ens capbussem pels carrers del poble, val la pena fer una tranquil·la passejada, moltes llindes porten dades del segle XVIII, es troben façanes amb esgrafiats dignes de veure, llastima que alguns presentin un avançat estat de degradació, tot passejant, ens arribem al Parc de les Set Fonts, El parc va ser construït  on hi havia la Font Noguera. Inicialment, constava de cinc brocs en el mateix mur actual. El parc va ser construït el 1933 amb la col·locació de dos brocs més ( els seus orígens es poden remuntar al 1723 ). Era una zona on les dones del pobles rentaven la roba i, per això, hi ha dos safareigs. Al costat de les fonts hi passa el torrent de Sant Julià, que va ser soterrat el 1964 i actualment discorre per sota el parc.
Sant Julià de Vilatorta
Ara, en veient l'hora, decidim que es temps de començar a cercar un lloc on dinar, preguntem on podem menjar i ens aconsellen arribar-nos al agregat de Vilalleons que es troba a uns quatre quilometres del nucli urbà, arribats, decidim fer una visita al Santuari del Puig-l'Agulla que es troba a dos quilometres per pista o a un per corriol. Visitat el lloc i després d'embadalir-nos un cop mes amb les vistes, tornem a Vilalleons i entrem a l'únic restaurant que trobem i ens entaulem. Ben tips donem un tomb per les quatre cases i per l'església de Santa Maria de Vilalleons.
Santuari de Puig-l'Agulla
Vilalleons i el Santuari de Puig-l’agulla. Vilalleons és un poble de poc més d’un centenar d’habitants situat a quatre quilòmetres de Sant Julià, amb el qual es fusionà l’any 1945. L’edifici que concentra gran part de l’interès historicoartístic de Vilalleons és l’església parroquial de bells trets romànics. Tot i que l’estructura de la primera edificació s’ha vist modificada pel comunidor aixecat sobre el magnífic absis i la torre-campanar construïda davant la nau al segle XII; per dins, l’església de Santa Maria de Vilalleons constitueix un preciós exemple de les magnituds que assolí l’art romànic català: Fins i tot els bells retaules barrocs, únics a la comarca es compenetren amb les primitives parets de pedra vermella. A finals de l’any 1654 l’exèrcit francès incendià l’església i cremà el valuós arxiu parroquial, els retaules i la talla romànica de la Mare de Déu. Davant l’adversitat, el poble, enlloc d’abandonar el culte a la Verge, passà a venerar l’indret on la llegenda situa el trobament de la imatge: a Puig-l’agulla, santuari de pelegrinatge marià. Aquesta església, d’estil renaixentista, fou consagrada l’any 1775 i es troba situada a la falda del puig-agut, a poc més d’un quilòmetre del nucli de Vilalleons. Un altre tret peculiar del poble de Vilalleons cal cercar-lo en les cases de pagès, disseminades per l’antic terme parroquial. Tots aquests masos són d’una tradició antiquíssima ja que alguns són esmentats des de l’alta edat mitjana. 
Vilalleons
Vist el lloc i un cop semble que el opípar dinar s'ha aposentat una mica, tornem al cotxe sense tenir molt clar on anar ara, fins que veiem un indicador que posa Espinelves, com tant la Isa com jo no hem estat, alli ens dirigim. Arribem i donem un tranquil tomb pel poble, tranquil·litat que quedar trencada en uns pocs dies, ja s'endevinen aqui i alla preparatius per la Fira de l'Avet que enguany sera del 3 al 11 de decembre
Espinelves
Espinelves. Es un poble de la comarca d´Osona, però pertanyent a la demarcació de Girona. És popular pel seu entorn natural, la seva església romànica i la seva peculiar especialitat en avets de Nadal. Espinelves està situat dins del bosc més gran de Catalunya, a la zona del Montseny-Guilleries, en plena muntanya i prop del mar. És una zona amb fresques arboredes, aigües netes i aires purs. El paisatge, que conjuga totes les tonalitats del verd, complementa tota la suma d' elements que fan d' aquest lloc un paradís pel visitant. Està a 84Km. de Barcelona; 21 de Vic i 45 de la Costa Brava. En el mateix Eix Transversal entre Vic i Girona.
 El nom d'Espinelves sembla derivar d'Espines albes, és a dir, Espines blanques. El poble d'Espinelves va a cavall de la història de l'església. És un dels pocs pobles del romànic que encara es conserven a Catalunya, i on hi podem trobar peces úniques de l'art d'aquella època i en un perfecte estat de conservació
La silueta del campanar de l'església romànica dóna una fisonomia inconfusible al poble, que enfilat a l'esquerra de la riera se'ns presenta petit i acollidor. La localitat ha guardat amb cura un aspecte net i agradable, amb les cases d' estructura de pedra, els carrers pavimentats amb lloses i les edificacions més modernes que harmonitzen amb el conjunt. La història d´Espinelves gira al voltant de la seva església: Sant Vicenç d´Espinelves.Original del segle XI-XII, fou ampliada amb una segona nau i absis al S.XVII

A l´interior conserva el portal primitiu, traslladat en part a la nau afegida al segle XII. L'actual portal presenta un àbac treballat, dos capitells amb figura humana i fulles, i dos absis amb arcuacions.

Cal destacar el seu magnífic campanar de planta quadrada, de tres pisos, amb finestres bessones i capitells trapezoïdals, i també la Verge, del S.XV, dedicada al Roser. El retaule de l´anomenat mestre d´Espinelves és actualment al Museu Episcopal de Vic. Fa pocs anys fou objecte d´una acurada restauració.  
típica botiga d'Espinelves
Visitat el poble ara ja iniciem la tornada a Hostalets de Balenyà, arribats que hi som, pugem una estona a casa de la Joaquina i el Salva i ja ens dirigim a Martorelles, Ha estat un dia ple de descobriments tant per la Isa i per a mi mateix, i tot, sense sortir de la comarca d'Osona.
La veritat es que hem mig entrevist llocs on valdrà la pena apropar-se tot caminat tranquil·lament.

dimecres, 23 de novembre del 2011

SORTIDA GUIADA AL REC COMTAL

Dintre del Taller d'Història de Catalunya que realitza el Joan Sanjuan a la Biblioteca de Martorelles, es portaran a terme dues sortides guiades. La primera serà aquest dissabte dia 26 i anirà fins a Montcada i Reixac per visitar el Rec Comtal, Adjunto cartell informatiu de la sortida. LA SORTIDA ES OBERTA A TOTHOM ENCARA QUE NO PARTICIPI EN EL TALLER. 


dilluns, 21 de novembre del 2011

SANT ESTEVE DE CANYAMARS-POU DEL GLAÇ-SANTUARI DEL CORREDOR-DOLMEN DE CA L'ARENES

Lloc de trobada: carrer Horta, Martorelles
Lloc inici caminada: carrer Major, Canyamars
Caminants:  Salva i Francesc
Data: 21-11-2011
Hora d'inici caminada: 08:45:23
Hora d'arribada:14:56:21
Duració: 06:10:58
Alçada punt de sortida: 220 m
Alçada mínima assolida:216 m
Alçada Màxima assolida: 640 m
Desnivell màxim: 424 m
Ascensió acumulada:616 m
Descens acumulat: 581 m
Guany:  419 m
Distancia recorreguda: 18.14
Velocitat mitjana:2.9 Km/h (sense descomptar parades)
Santuari del Corredor, punt culminant de la sortida d'avui
Diumenge ens truquem amb el Salva per comentar que fem, tot semble indicar que tindrem un dilluns passat per aigua, malgrat tot, decidim que si el dia no es lleva plovent, ens arriscarem, comento que tinc a la borsa una caminada circular pel Montnegre-Corredor, per la zona el sol esta compost de sauló, lo que fa que inclús plovent, sigui de bon caminar, li semble be i quedem en trobar-nos a Martorelles pels vols de tres quarts de vuit. Quant passen uns minuts de l'hora, ens trobem al carrer d'Horta, pujo al vehicle i ja posem rumb envers Dosrius, arribats que hi som, agafem la carretera que porta a Canyamars, deixem el vehicle al carrer major a tocar de Cal Víctor i donem inici a la caminada quan son tres quarts de nou.
Pel camí del Pou de Glaç ens anem allunyant del poble, nomes deixar aquest ja ens adonem de que es una sortida on l'aigua serà un factor important, la Riera de Canyamars baixa ben ufana, també el sender es creuat cada dos per tres de petits reguerols d'aigua. Resseguint la riera arribem al Pou de Glaç de Canyamars. Aquest no es potser el mes gran, però si  un dels millors conservats que he vist, no recordo on ho he llegit, però inclús es celebrant casaments en el seu interior, per aixo potser a tocar del pou hi ha una gran zona d'aparcament.
Pou de Glaç de Canyamars
Pou de Glaç de Canyamars. Antiga construcció del segle XVI destinada a la fabricació de glaç, que va estar en funcionament fins a mitjan segle XIX. El pou de Canyamars és un dels més importants i ben conservats de Catalunya. Té planta rodona, amb cúpula semiesfèrica i contraforts, i és de grans dimensions, semblant a una fortificació medieval. A la part de dalt hi ha la bassa on s'estancava l'aigua que es glaçava durant les nits d'hivern i a partir de la qual es tallaven els blocs de gel que posteriorment s'emmagatzemaven al pou. El gener de 2007 va ser adquirit per l'Ajuntament de Dosrius al seu propietari, Ricard Prats, que n'havia tingut cura durant molts anys.
Pou de Glaç de Canyamars, rampa que porta a la bassa
Visitat el lloc reiniciem la caminada sempre acompanyats per la cantarella de l'aigua de la Riera de Canyamars primer i aigües amunt, del Torrent de Rupit. Fem un bon grapat de quilometres sense res a destacar, gaudit de la bellesa del bosc de ribera primer amb les tonalitats que la tardor posa en les fulles dels caducifolis i que poc a poc, a mida que guanyem alçada, va canviant pel verd dels pins i de les alzines sureres i tot el sotabosc que els acompanya.
Arribem a una cruïlla de camins on a tocar de l'entrada a Can Rupit, es troba la Creu de Rupit, aquesta es una creu d'uns 2,5 m. d'altura feta de tub de ferro galvanitzat, agafem el sender de mes a l'esquerra que coincideix un tram amb el GR-83 o Camí del Nord o del Canigó, aquest és un sender de gran recorregut que uneix la ciutat de Mataró amb la ciutat de Prada de Conflent.
Creu de Rupit
 Després de dos o tres quilometres deixem el GR-83 i amb un gir a l'esquerra agafem una pista que coincideix amb el GR-92 sender de Gran Recorregut que travessa tota Catalunya de nord a sud resseguint la costa. Neix a Portbou a l’Alt Empordà, i arriba fins a l Pont de l’Olivar a Ulldecona, al Montsià. Poc mes d'un quilometre i anem a sortir al Camí de Vallgorguina al Corredor, que ja en un tres i no res, ens deixa a tocar del Santuari del corredor.
Santuari del Corredor
Santuari del Corredor. El Santuari  es troba molt aprop del cim (633,5 msnm) de la serra del Corredor (642,2 msnm), dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor en el terme municipal de Dosrius. És d'estil gòtic tardà, i fou bastit a finals del segle XVI.
La planta de la nau és de creu llatina, i hi ha dues petites capelles laterals al creuer. En un petit cambril, cambra elevada i accessible situada al darrere de l'altar, s'hi venera la Mare de Déu dels Socors. Envoltant el cambril destaca el retaule major, obra cinccentista. El campanar és una torre quadrada rematada per merlets i amb gàrgoles als angles. L'origen del santuari seria una capella que cap el 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936. En l'actualitat, l'aplec del Dilluns de Pasqua és el més popular dels que s'hi celebren.
Santuari del Corredor
Ens arrecerem del vent aprofitant les parets del santuari per fer el mos, mos que avui, s'ha fet esperar, enllestit aquest fem una volta rapida ja que el vent semble portar alguna que altre gota, ara ja tornem al camí amb l'idea d'anar a trobar La Pedrera, aquí marro la ruta i tenim que creuar pel mig dels bosc fins anar a sortir a La Pedrera, ara ja anem seguint per la pista que en tres quilometres ens portara fins el Dolmen de Ca l'Arenes, dit aixi per trobar-se a prop de la casa del mateix nom. 
Dolmen de Ca l'Arenes
Dolmen de Ca l'Arenes. És un dolmen situat al Parc Natural del Montnegre i el Corredor, dins el terme municipal de Dosrius, a la comarca del Maresme. Es troba a l'entorn megalític de la serra del Corredor, on també hi ha altres dòlmens com ara el de la Pedra Gentil, de Pedrarca, de les Lloses del Trull i de la Pedra Llarga.
És un sepulcre megalític del tipus petita galeria catalana, se li atribueix una antiguitat d'uns 5.000 anys i data del neolític final.
Va ser descobert l'any 1997 i entre el 2006 i 2007 va ser excavat i restaurat en dues campanyes.
Dolmen de Ca l'Arenes
Arribats prenem unes imatges del lloc i després de llegir les explicacions d'un panell informatiu, reiniciem la marxa Una mica mes endavant deixem la pista que ens menaria a la Font del Ferro i a les restes del Pou de Glaç de Can Bosc, girant envers l'esquerra anem a trobar Ca l'Arenes, aquí, fem un gir per evitar passar pel mig i deixant enrere la casa anem a sortir a la Carretera del Corredor.
La creuem i agafem una pista que es va allunyat de la carretera en sentit est, arribats al Coll de la Creu d'Aguilar, deixem la pista i ens endinsem en un estret corriol, aquest ens porta a sortir a la part alta de Can Canyamars, pels seus carrers ens anem apropant a l'Església de Sant Esteve de Canyamars, poc abans de arribar, comença a ploure, primer de manera suau, però poc a poc va a mes, tan es aixi que arribats a l'església nomes fem dos o tres fotos i ja anem a trobar el vehicle que hem deixat a pocs metres del lloc.

Sant Esteve de Canyamars sota la pluja
Sant Esteve de Canyamars. Canyamars es un poble del municipi de Dosrius (Maresme), al fons d'una vall, entre les serres del Corredor, de Montalt i de Can Bruguera, a la dreta de la riera de Canyamars que neix al vessant meridional de la serra del Corredor i que forma, juntament amb la riera del Far, la riera d'Argentona. El 1485 esdevingué "carrer" de Barcelona.
L'església que presideix el nucli de Canyamars està documentada des de l'any 1334 com a sufragània de la parroquial de Dosrius, però de bon segur el seu origen és anterior, d'època romànica. D'inici era una capella d'una sola nau coberta amb volta de canó i absis semicircular. Al segle XVIII va ser ampliada amb capelles laterals i un presbiteri poligonal. També és d'època tardana la façana principal, amb un campanar d'espadanya amb quatre ulls. L'accés a l'espadanya es realitza a través d'una escala exterior del temple, sense barana de seguretat. L'espadanya, de quatre finestres, està coberta per una teulada a dos aigües, la qual recolza sobre una biga de ferro.
Sant Esteve de Canyamars, presbiteri poligonal
 Ara portàvem l'idea de cercar un lloc adient per fer el mos del migdia, tal com s'ha posat el temps desistim i aprofitant que hem deixat el vehicle  davant de Cal Víctor, decidim que avui, dinarem com uns senyors, aixo si, uns senyors tocats per la crisis, preu del menú, 9,90€, dinem d'allò mes be i un cop farts i descansats, ens pugem al cotxe i ens dirigim envers Martorelles, arribem, ens acomiadem i el Salva posa rumb cap a Hostalets de Balenyà, Altre cop ens hem arriscat amb la pluja i altre cop, aquesta ha estat benevolent amb nosaltres.


divendres, 18 de novembre del 2011

EL REC COMTAL, FONT DE VIDA ENCARA AVUI

inici del Rec Comtal, principis segle XX

 Rec Comtal. Entrats els anys 70 del segle passat, pràcticament tota la ciutat de Barcelona estava urbanitzada. A Sant Andreu, però, encara quedaven hortes, masies amb producció agrícola i alguna que altra ovella deixada anar. La raó es diu Rec Comtal i els historiadors asseguren que té prop de 2.000 anys. Se sap que la Barcino Romana es proveïa d'aigua per dos canals. L'un procedia de la serra de Collserola i l'altre, del Besòs, a prop de Montcada. I es creu que la sèquia Comtal construïda pel comte Mir d 'aquí el carrer Regomir: Rec del Mir al segle X no era sinó una reconstrucció d'aquella via d'aigua romana. D'aquí el seu doble mil·lenarisme: des de la Barcino romana fins als nostres dies.No és poc. Perquè a més és ben sabut que només els nuclis que saben proveir-se de la suficient quantitat d'aigua constant opten al desenvolupament i la supervivència. Cap 1700, el Rec Comtal ja subministrava energia a 13 molins fariners i regava les terres de Sant Andreu i Sant Martí. És llavors quan comença l'ús del canal com a subministrament d'aigua a la ciutat de Barcelona: es va desviar aigua per regar els arbres de la Rambla, passant pel barri de la Ribera, i suposava l'única font pública d'aigua de llocs com el populós barri de Sant Pere. Cal tenir en compte que el creixement demogràfic i industrial de Barcelona al segle XVIII va multiplicar la necessitat d'aigua fins a nivells desconeguts. Ja des de l'època medieval, els adobers i altres artesans del tèxtil usaven  la l'aigua procedent del Rec Comtal. Per això, la zona de Sant Pere de les Puelles i Portal Nou es van convertir en l'àrea industrial d'aquest sector, perquè el Rec entrava a la ciutat per aquests barris. En 1877 la necessitat d'aigua va portar a construir una mina a Montcada i Reixac que augmentava considerablement el cabal. De fet, d'aquesta mina encara raja aigua. Amb la urbanització i la modernització de finals del segle XIX, la gran sèquia va anar perdent importància. No obstant això, va seguir regant les terres de Sant Andreu fins ben entrat el segle XX. I per això, en els camps del que ara és un districte de Barcelona, es podien veure ovelles i masies en ple funcionament mentre la resta de la ciutat arribaven el 600s i els Beatles. Encara avui, en continua regant, i algunes obres de la zona de Sant Andreu o Sant Martí deixen al descobert en les seves perforacions trams de l'oblidat Rec Comtal que durant dos mil anys ha permès a Barcelona arribar a ser el que és avui.
Rec Comtal avui en dia
El Joan Sanjuan dintre de l'interessantíssim taller sobre Historia de Catalunya, ha programat un parell de visites guiades i ens ha honorat als Trotacamins de Martorelles amb la seva sol·licitud de col·laboració, com a part d'aquesta, avui, el Joan, el Julio i jo, hem anat a fer una ullada a un dels llocs que seran motiu de visita, el Rec Comtal, aquest te el seu inici a Montcada i Reixac, per la qual cosa, després de trobar-nos com tots el dijous al carrer Horta, hem agafat el vehicle i per la carretera de La Roca ens hem desplaçat fins a Montcada.
Rec Comtal
Un cop aparcat el vehicle hem anat a trobar el Parc de les Aigües, zona verda a cavall dels barris de Ribera i Can Sant Joan, dintre del parc es troba l'inici visible del rec, aquest surt a la llum de sota de lo que fou la seu de la "Junta Directiva de las Aguas de la Acequia Condal y sus Minas" ara reconvertir en casal de la gent gran del barri. Vist aquest primer i curt tram abans de quedar soterrat momentàniament, ens hem endinsat pels carrers del barri, carrers amb reminiscències com el carrer de la Mina, del Moli, del Rec......fins sortir a tocar de la via del tren Barcelona-Porbou, aquí el rec torna a sortir a l'aire lliure i segueix una estona paral·lel a la via.
vida al Rec Comtal
Arribant a la Plaça Primer de Maig, ja dintre del barri barceloní de Vallbona, es torna a soterrar per creuar per sota la via fèrria de Barcelona a Puigcerdà, sortint altre cop a la llum a fregar de la part posterior de les cases del carrer de la Torre Vella i passant per sota d'un pont fet amb volta de mig punt a base de maons. Semble que amb modificacions posteriors, el pont es part del rec primigeni, ara el rec va resseguint la part muntanya de la zona d'horta coneguda com "La Ponderosa" una de les poques zones d'horta que queden a tocar de la conurbació metropolitana, en aquest tram la llera del rec esta formigonada i encaixonada entre La Ponderosa y una zona de horts periurbans mes degradada.
pont del Rec Comtal
Arribant a la benzinera  que es troba en un dels laterals de la C-17, donem per acabada la recerca, ja que encara que semble que després d'aquesta, hi ha algun tram vist, la dificultat de l'accés desaconsella la visita, aixi es que donem mitja volta i desfem el camí fins arribar altre cop a la Llar de la Gent Gran, aquí el Joan ens convida a un pantagruèlic esmorzar. Acabat aquest, el president del casal es brinda a ensenyar-nos la "Joya" que l'edifici guarda, baixem unes escales i ens mostra la part del rec que transcorre sota mateix de l'edifici, el Joan i el Julio ja ho coneixien per lo que nomes jo em quedo sorprès. 
interior del Rec sota la Llar de la Gent Gran

Un cop agraït el detall, ens acomiadem i ens dirigim a visitar encara que nomes sigui per fora la Casa de les Aigües, complex d'edificacions de caire modernista de la segona mitat del segle XIX. Ara ja toca anar a cercat el vehicle, pujar i posar rumb envers Martorelles, arribats que hi som, ens acomiadem fins dijous que ve en principi.
Casa de les Aigües, detall
La Casa de les Aigües de Montcada i Reixac es una antiga central d'extracció i bombejament d'aigües captades del cabal subterrani del riu Besos. Coneguda en un principi com Els Pous de Montcada, fou una intervenció d'urgència de l'Ajuntament de Barcelona, atesa l'extrema sequera que patia la ciutat el 1878.
El projecte fou encarregat a l'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, qui planteja un projecte ambiciós i modern pel subministrament d'aigua potable, capç de satisfer les necessitats d'una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l'eixample barceloní.  L'any 1989 la Casa de les Aigües, propietat de l'Ajuntament de Barcelona, va deixar de funcionar per problemes de concentració de contaminants a les aigües de l'aqüífer de Besòs.
En aquest recinte enjardinat i emmurallat, es troba un valuós conjunt arquitectònic que en l'actualitat es una peça clau del patrimoni industrial català i un  punt de referencia del modernisme  local.

dilluns, 14 de novembre del 2011

SANTA MARIA SAVALL-SAUVA NEGRA-CASTELL DE CASTELLCIR-SANTA MARIA SAVALL

Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: Santa Maria Savall
Caminants: Joaquina, Salva i Francesc
Data: 14-11-2011
Hora d'inici caminada: 11:19:08
Hora d'arribada:16:12:35
Duració: 04:53:27
Alçada punt de sortida: 845 m
Alçada mínima assolida:672 m
Alçada Màxima assolida: 951 m
Desnivell màxim: 279 m
Ascensió acumulada:457 m
Descens acumulat: 454 m
Guany:  105 m
Distancia recorreguda: 14.23 Km
Velocitat mitjana:2.9 Km/h (sense descomptar parades)
Sauva Negra
Dilluns passat mentre caminàvem per la Fageda d'en Jordà em vingué al cap la bellesa de la Sauva Negra en aquesta època, aixi que li dic al Salva de fer-li visita, ell no ha estat encara, aixi que accepta de bon grat, ahir durant la caminada dels Trotacamins concretem i quedem en que si no ens llevem plovent, ens arriscarem. La Joaquina n'ha sentit parlar tant de la Sauva Negra que diu que s'agrega.
un petit moment de sol
Jo havia fet sempre l'aproximació pel Vallés Oriental arribant amb el vehicle fins a Castellcir, pero donat que tinc que passar per Hostalets de Balenya a recollir-los comento de fer l'aproximació des de allí. Al sortir dels túnels del Figaró em trobo que el vehicles estant aturats i comença un tram de caravana que no s'acaba fins pocs metres abans de la sortida de Centelles on ha estat l'accident, aixo fa que arribi mes tard del previst, arribo, pugen al cotxe la Joaquina i el Salva i ja ens dirigim envers Centelles, aquí agafem la carretera de Banyeres i ens enfilem fins arribar dalt la urbanització del Puigsagordi.
mas Puig-alt, on hem fet el mos
Deixem el vehicle i aquí em trobo que he confiat massa en el meu sentit de l'orientació, ja que després de fer algun quilometre i de parar a fer el mos asseguts davant el Mas Puig-alt, decidim tornar al vehicle, ens pugem i seguint les indicacions del Salva que es coneix una mica la urbanització anem descendint fins que arribem a la resclosa que forma el pantà de Sant Josep, sota mateix de les restes de Santa Maria Savall.
pantà de Sant Josep, sota Santa Maria Savall
Santa Maria Savall  (Balenyà, Osona)  Antiga església i petit convent, a l'extrem meridional del municipi, a la capçalera de la riera de Castellcir i davant el massís de la Sauva Negra. Existia ja el 1121 amb el nom de Santa Maria de Sauva Negra. Entre el 1218 i el 1236 fou ampliada amb un atri o segona nau pels senyors de Cassoles i s'hi erigí una petita comunitat de donades, sota l'obediència d'un rector o sacerdot, la qual durà poc temps. Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. Tingué rectors propis fins al s XVIII i culte fins al XIX. Resten importants ruïnes a l'extrem de la moderna urbanització de Puigsagordi. Sota seu, hom ha construït una petita resclosa.
restes de Santa Maria Savall
Creuem la resclosa i per un carrer "asfaltat" i en forta pendent ens aproximem al Coll de Prims, abans d'arribar-hi, girem envers la dreta i ja ens endinsem en la Sauva Negra pròpiament dita. comentem que hem encertat el moment, els colors tardorencs son espectaculars, anem fent camí i fotos, fotos i camí i aixi arribem a la Font de la Sauva Negra, tastem la seva aigua i seguim la ruta, no parem fins arribar a la Casa Nova del Castell, a cada visita em semble que esta mes destrossada, com si algú gaudis fent destrosses. Aquí ens cauen unes gotes, cosa que fa que accelerem el pas i posem rumb envers el Castell de Castellcir.
Font de Sauva Negra
Castell de Castellcir o de la Popa. Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. És un monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal amb el codi RI-51-0005246.
castell de Castellcir o de la Popa
Amb la forma Castellcirvio, aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages, tot i que anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes. A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir.
restes de la capella del castell
El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX, com es pot apreciar en les fotografies conservades d'aquella època. En bona part, pel fet que, deixant de ser castell, va esdevenir masoveria i com a tal es mantingué habitat fins gairebé mitjan segle XX. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. Ara bé, des del seu abandonament definitiu la degradació ha augmentat exponencial ment, fins arribar a l'estat actual.
castell de Castellcir
El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació; les poques estructures que resten dempeus amenacen clarament la seva ruïna. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant. Les edificacions més antigues es troben a la part baixa del cos principal, i alguns elements propers a la capella.

Visitat el castell i en veien que la pluja semble que no arriba, decidim continuar amb lo previst i enfilem a trobar Sant Andreu de Castellcir on arribem no sense abans passar abans a tocar de les restes de la Torrassa del Moro, creuem la Riera de Castellcir que una mica mes abaix donara pas al Tenes, ultrapassat  Ca l'Antoja arribem a Sant Andreu de Castellcir. 
Sant Andreu de Castellcir
Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental.
Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.
Sant Andreu de Castellcir
És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles. Fou consagrada al segle XI, dedicada als apòstols Andreu, Jaume i Joan; ampliada al segle XII, una de les dues absidioles es consagrà a Santa Maria. Dels absis originals, només es conserva el del costat nord. Hi ha una torre-campanar quadrada i, a l'interior, un cor damunt de capitells treballats i columnes. Se'n coneix l'existència entre 1092 i 1116.
 El camí per arribar-hi travessa la Riera de Castellcir pel Passant de Sant Andreu, i accedeix en poc tros més a l'església.
Torrassa del Moro
Visitat el lloc i fet el mos del migdia a resguard de les parets de la Rectoria Vella, donem inici a la tornada, desfem el camí fet fins arribar als Camps de la Torrassa, aquí en lloc de creuar la riera, seguim pel seu marge dret, arribats al Pas de la Tuna creuem ara si la riera, deixem enrere les restes de la casa de la Tuna i anem pujant de manera suau, quan portem uns dotze quilometres fets, som davant de Pou Cavaller, aquest, es un antic  pou de glaç del que nomes en resten part de les parets perimetrals mig amagades a l'esquerra del camí.
Sauva Negra
Aquí deixem la pista i després de passar una portella ja som altre cop dintre de la Sauva Negra, per a mi, aquesta part del recorregut es el que amaga trams de mes gran bellesa, nomes passejar per aquí paga la pena de l'esforç fet, seguim endavant i quasi amb pena ens anem apropant a la resclosa on hem iniciat el recorregut d'avui. Arribem al vehicle felicitat-nos per que la pluja ens ha sigut benèvola, pugem al vehicle i sempre seguint les indicacions del Salva retornem a Centelles ja sota una fina pluja. Arribats a Centelles, aparquem i al cafè de la plaça, ens prenem ells un tallat i jo, la meva dosis de Coke.

Tornem al cotxe i ja enfilem envers Hostalets, aquí ens acomiadem i ara ja em dirigeixo envers Martorelles sempre sota una fina pluja, malgrat els contratemps de primera hora, ha estat un dia ple de sensacions agradables.