Pàgines

dimarts, 4 de desembre del 2012

CALLES-AQUEDUCTE ROMA-XELVA-CALLES

Lloc inici caminada: Pont damunt el riu Tuejar, Calles, Els Serrans, València
Caminants: Francesc
Data: 04-12-2012
Hora d'inici caminada: 08:14:58
Hora d'arribada: 13:03:34
Duració: 04:48:36
Alçada punt de sortida: 349 m
Alçada mínima assolida: 348 m
Alçada Màxima assolida: 517 m
Desnivell màxim: 169 m
Ascensió acumulada:260 m
Descens acumulat: 260 m
Guany: 167 m
Distancia recorreguda: 13.02 Km
Velocitat mitjana:2.7 Km/h  (sense descomptar parades).
aqüeducte roma de la Peña Cortada
Quan el mes de maig passat vaig fer la Ruta de l'Aigua a Xelva, observi  que aquesta, transcorria en  algun que altre tram per sobre del PR-V 92, per aixo, em digué que tenia que recavar informació d'aquest sender, posat en feina (gracies Wikiloc) trobo informació del sender i el track de la ruta que guardo al PC. Com aquest dimarts podia disposar de vehicle, decideixo realitzar la ruta i faig una ultima cerca per Internet, aixi es que trobo una variant de la ruta que em pareix mes del meu agrad, tot i aixo encara introdueixo una ultima variació  per tal d'apropar-me a visitar l'ermita de Loreto a Xelva.
ermita de Santa Quitèria, Calles, Els Serrans
Aquest mati arreplego els trastets i pujo al cotxe i per la CV 370 enfilo envers Pedralba, d'aquí i per la CV 380 vaig a eixir a la CV 35 o Autovia del Túria que ja no deixo fins arribar a Calles, creuo el pont que salva el riu Tuejar, aparco el cotxe i dono inici a la caminada quan es un quart de nou. Torno a creuar el pont, ara a peu i ja agafo el camí de La Peña Cortada, als pocs metres i en un revolt que fa la carretera, trobo l'ermita de Santa Quitèria, 
camí de l'Aqüeducte de Peña Cortada
 Santa Quitèria era una ermita emblanquinada, de planta rectangular, amb teulada a dues aigües i contraforts laterals. El més característic era el seu espaiós i acollidor porxo frontal des del qual es veia l'encantadora ribera de Calles. Les parets d'aquest atri estaven obertes amb arcs de mig punt, i trasdosadas amb bancs d'obra per descans de visitants. 
L'any 1979 l'ermita presentava alguns danys estructurals. Les empentes laterals de la volta havien originat una esquerda que es manifestava en la façana, i encara que es va avaluar la possibilitat de reparar-la, finalment es va decidir enderrocar l'edifici i fer-ho de nou.
Fuente del Sapejo
 Per ampla pista asfaltada en molts trams, vaig fent camí sense res a destacar fins que fets una mica mes de  dos quilometres trobo la Fuente del Sapejo, es troba a l'esquerra del sender i per sota el nivell d'aquest. vist el lloc segueixo la marxa. La pista va en tot moment vorejant la Rambla de Alcotas, ara el sender es va encaixonant i prenent alçada entre mig de les altes parets, aquest tram de la ruta es d'una gran bellesa i bastant aeri, tot es te que dir, amb presencia de baranes de fusta en els trams mes esposats,  ja començo a trobar vestigis de l'aqüeducte roma de Peña Cortada.
tram del sender per dintre la Rambla de Alcotas
Acueducto de Peña Cortada. Atraviesa varios municipios de la actual comarca de Los Serranos en Valencia, constituyendo el ejemplo más espectacular de construcción hidráulica romana en tierras valencianas con sus 28,6 km de trazado discontinuo que median entre la captación de aguas del río Chelva en Tuéjar y los últimos restos localizados en el término de Domeño. Este acueducto ofrece una cumplida muestra de los recursos técnicos que estaban al alcance de los ingenieros romanos en materia de conducción de agua, donde la mayor parte discurre en forma de canal tallado en la roca siguiendo una curva de nivel, salvo cuando las exigencias del terreno obligaban a construir puentes de dimensiones acordes con el obstáculo a salvar que, en ocasiones, revisten una gran espectacularidad como el puente de tres arcos que,
aqüeducte roma al seu pas pel Barranc de La Cueva del Gato
 con sus 36 m de longitud y una altura máxima rasante que supera los 18 m, salva el barranco de la Cueva del Gato. Una vez rebasado este puente, el canal gira bruscamente en dirección este para seguir a través de un impresionante cortado, de 50 m de longitud y 25 m de altura, conocido como La Serrada o Peña Cortada que da nombre al acueducto. Una vez rebasada la Peña Cortada, el canal sigue un tramo al aire libre de unos 100 m de longitud, excavado en la roca y reforzado en su margen externo con un muro y, a partir de este punto, alterna tramos en galería cubierta con tramos a cielo abierto, tanto unos como otros tallados en la roca, bordeando los lados oriental y septentrional de la Torre de Castro. La brusca interrupción de los trabajos en los últimos restos localizados en el término de Domeño y su acusada lejanía de los grandes centros urbanos dejan abierta la cuestión de su destino final (incluso si realmente llegó a prestar servicio).
tram de túnel de l'Aqüeducte de Peña Cortada
 Aquest tram de la ruta si que exigeix aturar-se i agafar el temps necessari per gaudir del lloc, els túnels excavats a la roca, l'escletxa de mes de 25 metres d'alçada per 50 de llargària, el pont del barranc de La Cueva del Gato............. espectacular en poques paraules. Amb pena toca reiniciar  la marxa, fets uns dos-cents metres arribo a un encreuament de camins, aquí giro envers l'esquerra i per un estret corriol vaig a trobar la base del pont per gaudir de la visió des de baix, torno sobre els meus passes fins a l'encreuament de camins i segueixo la ruta prevista. Per entremig de camps de conreu em vaig apropant a Xelva.
La Torrecilla, antiga torre ibera, musulmana i carlista, en proces de restauració
Quan porto caminats una mica mes de sis quilometres i mig, em surt al pas una font abeurador, aquesta, es troba a la base d'un petit tossal damunt del qual es troba La Torrecilla, torre i poblat d'origen islàmic, construïda sobre un assentament ibèric i que va ser reutilitzada i fortificada durant les batalles carlistes. Relacionada  quant a control del territori amb els castells de Domeño i Alpont, a través del Pic del Remei i la desapareguda Torre de Castro de Calles, avui en dia és objecte d'un projecte de revaloració per tal d'integrar el conjunt en un itinerari turístic i didàctic. Portava idea de apropar-mi, però en veient que esta envoltada d'un filat ho deixo estar i segueixo ruta.
ermita santuari de Loreto, segle XIV
Un quilometre mes i soc a la rotonda de la CV-35 a l'entrada de Xelva, aci, deixo el PR i agafo el camí que m'ha de portar a trobar l'ermita santuari de Loreto. Està situat al costat de la carretera CV-35 a l'entrada de Chelva, envoltada d'hortes dins el paratge morisc de Benajuay. Construïda al segle XIV, és d'estil gòtic amb alguna reforma posterior. Te un petit porxo a la part frontal amb bancs de pedra on el visitant pot reposar. A l'exterior hi ha unes taules i una font.
llavador de l'antic barri morisc de l'Arrabal
Aprofito i en veient que son les onze, faig el preceptiu mos assegut al porxo, un pic enllestit reinicio la caminada pel Camí de Loreto a Bercuta.  arribo al antic barri morisc de l'Arrabal, prenc imatges de la seua font i dels dos llavadors i per un sinuós tram d'escales, davallo a trobar el riu Tuejar que creuo pel Pont de l'Arrabal, ací, la caminada d'avui, conflueix amb la del proppassat maig. Arribat dalt del mirador el PR segueix per la dreta i jo, agafo el sender que per l'esquerra baixa altre cop a trobar el riu, arribo a la "Fabrica de la Luz" ací s'acaba la confluència amb la caminada de maig.
carrer de Calles, amb reminiscències morisques
Ara ja es tracta de anar resseguint el riu aigües avall, a estones quasi per la llera, a estones enlairat, a estones mes a prop i a estones mes allunyat,  aixo si, en tot moment escoltant la dolça cantarella de les seves aigües. 
Sense res a destacar arribo al poble de Calles, arribat, apago el GPS i faig un tomb pels estrets carrers de cases emblanquinades al voltant de l'edifici de l'Església Parroquial de la Purisima Concepcion del segle XVII.  Torno on aquest mati he deixat el vehicle i ja poso rumb envers Vilamarxant on arribo sa i estalvi, encara que cansat.

dijous, 22 de novembre del 2012

VALENCIA LA VELLA

Lloc inici caminada: Pont de Ferro, Vilamarxant (Camp del Túria)
Caminants: Francesc
Data: 21-11-2012
Hora d'inici caminada: 07:53:10
Hora d'arribada: 12:24:51
Duració: 04:31:41
Alçada punt de sortida: 96 m
Alçada mínima assolida: 58 m
Alçada Màxima assolida: 96 m
Desnivell màxim: 38 m
Ascensió acumulada:38 m
Descens acumulat: 41 m
Guany: 0 m
Distancia recorreguda: 14.62 Km
Velocitat mitjana:3.2 Km/h  (sense descomptar parades).
tardor vora el Túria
Ja feia dies que volia sortir a caminar una mica, m' adono que  estic baixant el ritme a uns nivells indesitjables, com semble que el llarg episodi de pluges ens dona una petita treva, decideixo que aprofitaré per estirar les cames. Per no deixar a la dona sense cotxe, preparo una ruta eixint caminant des de casa mateix i clar, que mes socorregut que les ribes del Túria. Aquest mati, quan manquen uns pocs minuts per les vuit em trobo al costat del pont de ferro que fa anys, permetia al tren creuar el riu, poso el GPS en marxa i dono inici a la caminada.
una de les passeres de fusta
Com aquest tram del riu el tinc mes que transitat, em dedico a intentar recollir els petits retalls tardorencs que em pugui anar trobant, aixi parant per prendre una foto aquí i un altra allí, la monotonia del camí, es veu alleugerida. Les passeres de fusta que a manera de ponts venecians permeten que el sender vagi passant a una banda i  altre del riu, també ajuden a vèncer la monotonia. Fets una mica mes de cinc quilometres i mig, arribo al Pont Vell de Riba-roja, portava l'idea de aprofitar la zona de lleure a tocar del pont per fer el mos i enllestit aquest, retornar envers Vilamarxant, serien en total uns onze quilometres.
Pont Vell, Riba-roja de Túria
No obstant aixo, en arribar aquí, em ve al cap el record de València la Vella i decideixo intentar trobar les restes. Aixi dons en lloc de parar a fer el mos segueixo el sender aigües avall del Túria, el sender passa a tocar de les cases de la macro-urbanització de Masia Traver, malgrat aixo al quedar aquesta enlairada, no te una incidència  massa pronunciada envers el paisatge. Riu avall arribo a l'alçada de València la Vella que queda enlairada dalt un turo, un panell informatiu em fa parar atenció i aixecant la vista, descobreixo algunes parets de pedra i lo que semblen les restes d'un búnquer de la guerra civil.

tarongers en plena collita
Segueixo caminant un tram mes cercant un lloc adient per fer el mos, a la fi, assegut   en unes pedres a la riba del riu, contemplant i escoltant la remor de les seues aigües, alleugereixo el pes de la motxilla. Acabat el mos i descansades una mica les cames, desfaig l'ultim tram del sender fins arribar altre cop a l'alçada del panell informatiu. aquí cerco i trobo un corriol que per un no gaire marcat ascens,  em porta fins els carrers de la urbanització de València la Vella dalt el turo. Després de trobar-me un parell de cops amb un carrer sense sortida, a la fi arribo dalt i començo a trobar vestigis tant de l'antiga València la Vella com de les trinxeres que aquí es varen bastir durant la guerra civil.
resta de trinxera dalt València la Vella vist des del Túria
Respecte a les restes, semble ser que hi han com a mínim dues possibles procedències, en les que els estudiosos, no es posen d'acord, una de romana i l'altre de visigòtica, lo cert es que el lloc a patit a traves del temps espolis diversos, ja per part dels agricultors per fer servir les pedres per abancalar el terreny, ja per fer servir els carreus per construir ponts per on transitar el tren, ja sigui per bastir les trinxeres durant la guerra ultima, el cert es que nomes el gruix dels pocs trams que he vist, quasi de dos metres en alguns trams, ho diferencien de un corrent talús de pedra. Ara i complert l'objectiu previst, decideixo trucar a la dona i que em reculli a la CV-370, els a prop de quinze quilometres fets, crec que per avui son mes que suficients.
petita balma obrada
Ara, ja tiro envers la carretera i espero a que arribi la dona, em pujo al vehicle i ja enfilem cap a casa, el sender del riu esta encimentat i encara que perfecte per a la munió de ciclistes que m'he trobat, a mi personalment aquest tipus de ferm em castiga molt el peus, per la qual cosa en arribar a casa, semble que hagi caminat molt mes de lo realment fet.



diumenge, 4 de novembre del 2012

XVIII TRAVESSA DE LA SERRA CALDERONA (Camp del Turia)

Lloc inici caminada: Naquera, Plaça de l'Ajuntament (Camp del Túria)
Data: 04-11-2012
Hora d'inici caminada: 09:22:19
Hora d'arribada: 16:12:51
Duració: 06:50:32
Alçada punt de sortida: 227 m
Alçada mínima assolida: 218 m
Alçada Màxima assolida: 490 m
Desnivell màxim:272 m
Ascensió acumulada:479 m
Descens acumulat: 498 m
Guany: 262 m
Distancia recorreguda: 13.58 Km
Velocitat mitjana:2 Km/h  (sense descomptar parades).

Al bloc dels Centpeus colla excursionista del Camp del Túria, havia vist fa dies que avui, després de quatre anys de pausa, es tornava a realitzar la XVIII Travessa de la Serra Calderona, amb eixida i arribada a Naquera. Fa temps que quan em llevo pel mati i surto al jardí, els ulls semble que lo primer que cerquen, es el perfil de la Serra Calderona allà en la llunyania. Aixi dons em dic que aprofitaré l'avinentesa, com posa que no cal inscripció prèvia, avui poc abans de les nou del mati soc al lloc d'eixida de la marxa.

Hi ha ja un bon grapat de gent i en van arribant encara mes, donen les nou i el flux no amaina, de fet el cap de la llarga cua de senderistes, no es posa en marxa fins ben be un quart de deu, per lo que pareix, la marxa estarà guiada per les explicacions d'en   Policarp Garay geòleg i cronista de Serra i Alexandre Navarro poeta i historiador de Nàquera. Arribats a una rotonda que es troba a la CV-310, la creuem i agafem una pista de terra que coincideix amb el Camí del Fondo, en aquest primer tram de la marxa, "gaudim" de un apreciable  desnivell positiu, desnivell que es fa de millor transitar mercè a les parades per escoltar les explicacions envers la geologia o la historia dels contorns. 

Quan portem fets uns tres quilometres arribem al Pi del Salt, antiga pedrera on emergeix majestuós un exemplar de pinus halepensis de quasi 20 metres d'alçada i altres tants de diàmetre de copa i de aproximadament uns 150 anys de vida. Aquí es el lloc previst per fer el mos del mati, aixi dons la gent es distribueix i es dedica a la sacrificada tasca de omplir el pap. Enllestit el feixuc treball, la gent del grup de Muixeranga de l'Ateneu de Bétera, ens  regala amb una exhibició d'un parell de figures acompanyades del so del timbal i la dolçaina. Ha estat un moment ple d'emoció.



Re-emprenem la marxa uns trams per pista i altres per estrets corriols, fins que fets uns vuit quilometres, arribem a una esplanada que es troba sota mateix del Castell de Serra, aquí ens desfem del pes de les motxilles i tal que si  d'un  grup de cabirols es tractes, grimpem els últims i costeruts metres que ens porten dalt les restes del castell. Aquí dalt bufa el vent de valent, aixi que cerquem un lloc que quedi mig arrecerat i el Policarp ens fa cinc cèntims de l'historia del castell. Escoltada l'explicació, fem un tomb per les restes i ja desgrimpem el rocallós tram fins que arribats altre cop a l'explanada, ens apliquem en l'agraït treball d'alleugerir de viandes les motxilles.

Fins aquí, la pluja ens ha respectat, ara ja comença a plovisquejar, aixi que enllestim amb mes presura de lo previst  l'assumpte gastronòmic i protegit-nos de l'aigua cada qui com millor pot, donem inici a la tornada sense mes dilacions, durant una bona estona caminem sota la pluja, unes estones mes calmada i altres amb mes força, per sort deixa de ploure i podem fer els últims quilometres amb mes tranquil·litat, fins que quan som a prop de un quart de cinc de la vesprada, arribem altre cop al punt de partida posant fi a la caminada.

La marxa ha transcorregut sense incidents i en tot moment hem gaudit de la col·laboració de la gent de Protecció Civil que amb els tot terreny sempre que ha estat possible han anat obrint i tancant el llarg reguitzell de gent. Ha estat un primer tast a la Serra Calderona, espero que no sigui l'ultim.



diumenge, 28 d’octubre del 2012

MONTSENY, MATI DE FRED, VENT I MES COSES..........

els agosarats expedicionaris avant l'eixida
 Per motius de salut de sa mare, la dona havia pujat a Martorelles dilluns, aixi es que aquest cap de setmana jo tenia que pujar a recollir-la, us podeu creure que per aquelles casualitats de la vida, hi havia programada una eixida extra dels Trotacamins......................ep, tal com os ho dic. La eixida aquest cop, era per a gaudir de la tardor al Montseny. Qui es pot resistir davant aixo?? jo no, evidentment, aixi que a tres quarts de vuit ja estava jo davant Can Carranca, no fos que em deixaren plantat. Poc a poc va arribant gent, quant passen cinc minuts de les vuit fem la foto de rigor i ja ens encabim dins el vehicles i ens dirigim envers Sant Celoni, allí agafem la carretera que ens deixara a Santa Fe del Montseny, aqui ens trobem amb el Jose Maria i el Salva, que han deixat el seu vehicle a Passavets i han baixat fins a Santa Fe a peu.
lluitant contra les inclemencies
Aquí dalt, ens adonem que les prediccions dels homes del temps, eren d'allò mes encertades, bufa un vent de mil parells d........, i les temperatures, han patit una davalla espectacular, aixi que ens abriguem tot lo que podem. Tots reagrupats i havent passat llista, donem inici a la caminada, pel caminoi que porta fins a la Font de Passavets anem fent camí, a tocar de la font, dos dels agosarats expedicionaris donen mostres de no estar en el seu millor moment de forma, diuen que no es veuen amb cor de continuar, després de un petit conciliàbul, decidim que em quedaré fent-lis companyia i la resta seguiran el pla traçat. 
Font de Passavets
Aixi ho fem, després de acomiadar-nos del grup i visitar la Font de Passavets tornem sobre les nostres passes, tot contemplant ara, amb mes deteniment els petits salts d'aigua que va fent la Riera de Passavets, ens apropem a visitar la Font dels Frares, d'ací, anem a trobar el camí de Can Lleonart avui en dia Escola de Natura. Ara ens endinsem en el corriol que resseguint la Riera de Santa Fe, ens portaria fins el Pantà, arribats a l'alçada de l'Estanyol i no sense prendre unes imatges dels salts d'aigua, i en van.................., tornem enrere.
salt d'aigua a l'Estanyol
Ens apropem a visitar l'Ermita de Santa Fe, i ja, en veient l'hora, decidim anar a buscar el vehicle per pujar al Turo de l'Home tal com hem quedat amb el grup, arribem dalt la primera zona d'aparcament, aquí trobem la barrera baixada, suposo que ho deuen fer els caps de setmana, intentem posar-nos en contacte amb el grup però manca cobertura als mòbils, aixi dons iniciem la pujada a trobar la segona zona d'aparcament, sempre en constant lluita contra les fortes rafegues de vent. Arribats dalt, i en no veure a ningú del grup, un decideix tornar al vehicle i els altres dos encarem l'ultim tram fins arribar dalt el refugi.
arribant dalt el Turo de l'Home
Arribats que som al refugi, ens trobem amb una de les parelles que anaven amb el grup, ens expliquen que al passar pel Pou de Neu, han copsat que dintre i mig colgat per les fulles caigudes, hi havia un pobre ca al que li era impossible eixir, després d'algun infructuós intent de llevar-lo del fons, aquesta parella ha trucat als bombers, que tot sigui dit, semble no estaven gaire per la tasca, la parella en una demostració d'amor envers els animals, ha decidit quedar-se aquí fins que no vegin el pobre animal fora del pou  sa i estalvi, La resta del grup tal i com estava previst han seguit ruta anant a trobar el cim de Les Agudes, nosaltres decidim tornar envers Santa Fe, no sense dir que nomes arribar a baix ho posarem en coneixement de la gent del Parc.
mostra de la baixada de les temperatures
Aixi ho fem i ens garanteixen  que els forestals n'hi faran cap nomes que puguin, mes tranquils per la sort del pobre animal i en veient que encara ens queda molt per esperar a la resta, decidim entrar a l'Avet Blau a prendre quelcom, la meva idea era la de fer una coke, però en entrar, veig uns Cacaolats calents damunt la barra i em ve a la ment l'imatge de antics i freds hiverns on apaivagàvem el fred a base de Cacaolat calent, canvio d'idea i els tres ens demanem un Cacaolat calent.........................quin plaer.
primeres neus als Pirineus
Ara i en veient que la sensació de fred es cada cop mes acusada, decidim ficar-nos dins el cotxe a esperar a la resta del grup, al cap d'una bona estona els veiem arribar, tots menys la solidaria parella que complint la seua paraula, son dalt esperant pugin a rescatar al pobre ca, com han vingut amb el seu cotxe, i en veient que ja anem per sobre l'horari previst, ens distribuïm en els vehicles e iniciem la tornada a Martorelles. Arribat, faig un rapit i lleuger dinar i recollint els trastos agafem el cotxe i posem rumb envers Vilamarxant.
tardor al Montseny
Nomes arribar a casa, truco al Julio i em comunica que l'animaló a estat rescatat i rau sa i estalvi, la parella de bons samaritans ja son al seu domicili, a la fi, tot a acabat de la millor manera. L'eixida d'avui, ha estat de tot, menys normal.......................fort fred i vent quant ahir, anàvem en màniga curta, canvis en la programació que m'han capgirat del tot les previsions, malgrat lo qual, he gaudit un cop mes de la bellesa del meu estimat Montseny, i per damunt de tot, la constatació de que encara queden persones disposades a sacrificar la seua comoditat i el seu gaudi en benefici d'altres, ja siguin éssers humans o indefensos animalons.

PD Evidentment, aquesta crònica no es el reflex   de lo que varen viure la majoria dels Trotacamins que participaren en la caminada, nomes es la dels tres que ens varem despenjar del grup principal, lo que aquestos visqueren, aixo, aixo ja es un altre historia que potser algú escriurà o potser no, !! Qui lo sa ¡¡

FOTOS DEL JULIO (la caminada "oficial)

BLOC DEL JOSEP Mª BARO  (Cronica de la caminada oficial)



dimecres, 24 d’octubre del 2012

EMBASSAMENT DE BENAIXEVE-CASERIO DE BERCUTA-CHORROS DE BARCHEL-EMBASSAMENT DE BENAIXEVE

Lloc inici caminada: embassament de Benaixeve
Caminants: Francesc
Data: 23-10-2012
Hora d'inici caminada: 08:46:49
Hora d'arribada: 13:41:40
Duració: 04:54:51
Alçada punt de sortida: 515 m
Alçada mínima assolida: 433 m
Alçada Màxima assolida: 713 m
Desnivell màxim:280 m
Ascensió acumulada:1129 m
Descens acumulat: 1091 m
Guany: 197 m
Distancia recorreguda: 13.96 Km
Velocitat mitjana:2.7 Km/h (sense descomptar parades).
embassament de Benaixeve
Aprofitant que avui disposava de vehicle, decideixo fer la variant del GR-7 coneguda com "Los chorros de Barchel", prenc aquesta opció per tres motius. Primer, per que ja feia temps que tenia ganes d'apropar-me a visitar l'embassament de Benaixeve, segon, per poder copsar in situ l'efecte devastador dels incendis d'aquest estiu a la comarca d'Els Serrans i tercer, per que creia que després de les pluges de dies enrere, "los Chorros" baixarien curulls de liquid element. 

Em llevo i després d'un petit desdejuni, agafo el cotxe i vaig a trobar la CV-35 que no deixo fins arribar  al poble de Toixa (Tuejar), alli, agafo per la CV-390 fins que soc damunt la pressa de l'embassament de Benaixeve (Benagéber), no sense haver començat a copsar els efectes del foc, un cop aquí, aparco i dono un tomb pel lloc.
ressons d'un trist passat
Embassament de Benaixeve. L'Embassament se situa al municipi del mateix nom, a la comarca dels Serrans. Es va acabar de construir en l'any 1955 en la llera del riu Túria sobre 722 ha, amb una capacitat màxima de 228 hm³. Té una presa de gravetat. La seva construcció comportà la desaparició de l'antic poble, els habitants del qual varen traslladar les seues vivendes a nous nuclis com els de Sant Antoni de Benaixeve, Sant Isidre de Benaixeve (a Montcada) o un nou Benaixeve prop de l'antic. Aquest pantà pertany a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

La història del poble va unida a la de la construcció del pantà, car el dia 6 d'abril de 1932 es va signar l'Acta de principi de les obres i Benaixeve, va signar la seva "sentència de mort" encara que trigaria uns anys a desaparèixer sota les aigües de l'embassament que avui duu el seu nom, ja que la Guerra Civil va retardar les obres del mateix.
La creació d'aquest pantà anava a tenir uns efectes molt beneficiosos per a l'agricultura; però va donar un dur cop per als habitants de Benaixeve; els quals, després del sofriment que els havia ofert la guerra, es van veure davant la necessitat d'abandonar la seva casa, el seu poble, la seva cultura... i el pitjor de tot sense saber on anar.
Es dona la paradoxa de que una obra que va estar projectada en temps de la república, va estar realitzada e inaugurada en plena dictadura tal i com recorda una placa en el mateix embassament.
boca del túnel
Com que cercant informació de la caminada he vist que el sender esta d'allò mes senyalitzat, no em preparo cap track i decideixo anar una mica a l'aventura, vist el lloc dono inici a la caminada desfent part del camí que m'ha portat ací. Per la CV-390 torno enrere,  creuo a les fosques el túnel de uns dos-cents metres i fet un xicotet tram de carretera ja trobo les senyals del sender que esta indicat com a GR-7. El sender per aquest tram fins fa poc, creuava a traves d'un bosc mediterrani per la part coneguda com l'obaga de l'embassament, a la banda esquerra del Túria, ara el paisatge, es un contínuum de troncs cremats i pedres.
després de l'incendi
Per sort, semble que el Túria va actuar com a tallafocs natural, ja que a la riba dreta, la vegetació esta intacta, sempre en suau ascens vaig fent camí, fins que fets uns quatre quilometres, i quasi de sobte, s'acaba la desolació i em trobo acollit per la vegetació i per les olors del bosc humit per les pluges.  Fet un quilometre més, el sender surt a una pista ample, un pal indicador em diu que per la dreta aniré a trobar "los Chorros" i per l'esquerra i en uns 15 minuts, aniria a sortir al Caserio de Bercuta, opto per aquesta opció.
Caserio de Bercuta amb la seua xicoteta ermita
Tal com deia l'indicador, arribo al lloc en el temps previst, el caserio consta de varies cases enrunades i tres o quatre de restaurades i habitades sembla, encara que  no veig a ningú, també es troba allí una xicoteta ermita dedicada a la Mare de Deu. Vist el lloc, torno sobre les meues passes fins que soc altre volta davant del pal indicador on m'he desviat. Ara segueixo en direcció a los Chorros,  als pocs metres comença una forta davallada que per un corriol ple de marrades, salva els mes de dos-cents metres de desnivell fins arribar a la llera del riu.
Aquí, em trobo amb un bonic pont de fusta per on creuo el Túria, surto a una pista encimentada, aqui, tinc la única dubte de tot el mati, giro envers la dreta i als pocs metres ja m'adono que no era la opció correcta.
pont de fusta que creua el Túria
Malgrat aixo i en veient uns murets de ciment  que delimiten un canal d'aigua, decideixo que es el lloc adient per fer el mos, resulta que ací, surt a la llum el canal principal del Túria, aquest ha vingut soterrat des de la mateixa presa de l'embassament. Acabat el mos reinicio la caminada, ara si en la direcció correcta, sempre per pista encimentada i fets uns cinc-cents metres, arribo davant dels Chorros de Barchel. Aquests estan formats per una serie de salts d'aigua, eixa amb el pas del temps ha anat depositant els carbonats càlcics damunt la vegetació, lo que ha creat tot un sistema de degotalls, coves i margues, dignes de ser visitades.
Chorros de Barchel, detall
El lloc esta dins de l'espai protegit dels Aiguamolls de Barchel, amb una superfície de unes 4,5 hectàrees, les seues aigües provenen tant de aigües subterrànies, com de les del Barranc de los Carriles. Malgrat l'episodi de fortes pluges de dies enrere, la presencia de aigua es mes aviat minsa, el salt principal, rau eixut, nomes baixen  unes minses gotes per algun dels degotalls, no obstant aixo, el lloc es encisador. Vist i fotografiat retorno al camí, als pocs metres i envoltada per un mur de pedra, trobo una font, ara la pista fent petites pujades i baixades, va resseguint en tot moment el Túria. Aixo i sempre vencent al meu vertigen, em permet anar contemplant les gorgues del riu Túria.
gorgues del riu Túria
Les parets de les gorgues, impressionen per la seua extrema verticalitat i per l'alçada,  es veuen perfectament els diferents estrats i els moviments que han patit al llarg se la seua vida, allí  baix, s'endevina mes que es veu el riu en el seu discórrer aigües avall. Sempre sense deixar la pista i deixant enrere un altra xicoteta font. arribo altre cop a les instal·lacions de l'embassament, dono un tomb ara a ple sol, ja que al mati estava tot emboirat, fet el tomb, pujo al vehicle i ja poso rumb envers Vilamarxant.
presa de l'embassament de Benaixeve
Malgrat la falta d'aigua als Chorros i al desolador espectacle de les conseqüències de l'incendi, a estat un mati aprofitat i torno amb una certa sensació agredolça, ja que he pogut contemplar els esforços de la Mare Natura per tornar a omplir de verd lo que ara es negre i gris.



dilluns, 24 de setembre del 2012

CAMINADA NOCTURNA DE FESTA MAJOR, MARTORELLES'12

no podia faltar, la fotografia de rigor de l'Antonio
Com cada principi de Setembre, era arribada la Festa Major de Martorelles, i com ja fa un bon grapat d'anys, també la caminada nocturna organitzada pels Trotacamins amb la col·laboració de l'Ajuntament i l'agrupació escolta Galceran, enguany i per evitar en lo possible la simultaneïtat de actes  i a petició de la Regiduria de Cultura, la caminada es va passar del dissabte al dilluns.

Com ja ens tocava pujar per visitar a la famili, varem aprofitar per fer coincidir la pujada amb el cap de setmana de la festa, aixi es que el dilluns una hora abans de la prevista per a la sortida, ja estava amb la dona fent un tomb pel recinte firal, poc a poc varen començar a arribar gent de totes edats, es veia  venir que seria una caminada prou concorreguda. Ara era l'hora de les salutacions amb els vells coneguts.......i conegudes, que sempre es mes d'agrair, un peto per ací, una encaixada per allà....i fou arribada l'hora de la sortida, sortida que com sempre fou precedida per la pose per a les fotografies de l'Antonio.
creuant la carretera sota la vigilància de la Policia Municipal de Sant Fost
Ja sota la direcció del Julio, el llarg reguitzell de caminaires varem començar  a moure'ns sempre seguint la ruta prevista, aquesta sortint de la Masia, pel  carrer Primavera, ens portava envers Sant Fost, ací, i gracies a les gestions del Julio, varem tenir l'inestimable col·laboració de la Policia Municipal per creuar la carreta en les dues ocasions que ho férem. Pel camí del Cementiri ens allunyarem del casc urbà i agafarem el camí que porta a la Creu dels Carlins, pasada aquesta creuarem la riera i tornarem a sortir a la carretera on ja ens esperava altre volta la Policia Municipal.

Sempre seguint la ruta preparada pel Julio ens dirigirem envers Santa Maria de Martorelles,  passada la Font de Baix pujarem per les escales de la Baixada de la Font, ací aprofite per saludar a un vell conegut.......el Dolmen de Castellruf, creuat el casc urbà, agafarem el camí que després de passar pel cementiri, ens porta fins a can Bernades, gir pronunciat envers l'esquerra i ens endinsem en el sender que ens porta a sortir a la carretera passant per davant de la Fon de Can Matons.

Per la carretera, arribem davant de les escales que baixen a la Font de Can Camp, hi passem i ja anem a sortir al Parc de can Sunyer d'on sempre resseguint el Torrent, ssom arrivats altre cop al carrer Primavera i ja altre cop al punt de partida.
camí de Sant Fost
PD. Ha estat un resum rapit i curt per a lo que solen estar les meus ressenyes, tant rapit com vare estar la caminada, aquesta tenia una duració prevista de tres hores i varem estar tot just dues hores i vint minuts, a dos quarts de dotze estava prevista la sortida de la Marxa de Torxes per a la Independència, molts del caminaires volien participar en aquesta i el nostre director el Julio, va creure adient fer lo possible per que fos aixi, cosa que va merèixer les felicitacions de molts, i per que no dir-ho, la critica d'alguns. El pica pica posterior i la conseqüent xerrada va quedar un pel deslluïda aixo si, pel petit batibull que es va crear pel solapament d'ambdós actes.
endavant, que fa pujada¡¡¡

AMB AQUESTA CAMINADA ES DONA PER INAUGURADA LA TEMPORADA DE CAMINADES DELS TROTACAMINS DE MARTORELLES


dissabte, 21 de juliol del 2012

CAMINADA POPULAR NOCTURNA, VILAMARXANT 21 JULIOL 2012

Dintre de les activitats culturals del mes de Juliol i organitzada per la secció de senderisme "Senderistes Les Rodanes" del Club d'Atletisme Vilamarxant, aquest dissabte a tingut lloc una caminada popular nocturna, la eixida estava prevista per a les 20,30 h; encara que s'ha endarrerit uns 10 minuts.
foto prèvia a la eixida
No puc dir la quantitat exacta de gent, però n'érem un bon grapat, sortint de davant l'Ajuntament hem anat fent camí en bona part per trams asfaltats i algun que altre tros de sender de terra i pedra, fets una mica mes de cinc quilometres i quan portàvem caminant una hora i quart, hem arribat a la zona de lleure de la "Pedrera del Rei" ja a les fosques.
a la recerca del sol perdut
En les taules i bancs, hem fet el sopar, jo, portava un parell de sandwich, però la majoria de la gent anava ben preparada, tant es aixi que la parada a durar mes d'una hora, a mi ma semblat massa temps, però semble que es lo normal. un cop enllestit el sopar s'ha donat l'avís de sortida, aquí la gent, coneixedora del camí, ha començat a sortir sense gaire ordre, jo m'he apuntat al primer grup que he vist i després de posar-me el frontal, hem iniciat el retorn.
arribant a la "Pedrera del Rei" ja en plena foscor
Ara ja ha estat una tranquil·la passejada casi sempre per pista asfaltada fins arribar altre cop al punt de eixida, aquí, ja he anar a trobar el cotxe i cap a casa. semble que el proper dia 3 d'agost esta programada un altre sortida nocturna, aquesta amb una mica mes de dificultat, miraré de poder anar.

dijous, 19 de juliol del 2012

VALENCIA CREMA

un dels mitjans aeris
Després dels paorosos incendis de fa uns dies on es varen cremar prop de 50.000ha. de terreny i les cendres dels quals varen arribar fins a casa, avui hem estat espectadors d'un de mes xicotet, però amb l'agreujant de que el foc, era a poc mes de cent metres de casa. 
des de la terrassa de casa
El focus de l'incendi, a estat en els canyissars que es troben a banda i banda del riu Túria, en un lloc on solc anar a caminar amb molta freqüència, tan es aixi que dimarts hi varem estar amb un dels meus nets, demà m'hi atansaré per copsar l'estat en que ha quedat la zona.
les flames anaven a mes
Quan he trucat al 112, m'han dit que ja estaven assabentats, tot i aixo, quasi han passat tres quarts d'hora fins que han arribar els bombers, en el seu favor he de dir que un cop posats en feina el seu treball ha estat abnegat i profitós, tan els mitjans terrestres com aeris amb dos avionetes i dos helicòpters.
els mitjans aeris en plena tasca
Ha hagut un moment en que les flames han traspassat la carretera,  en principi aquesta tenia que actuar de tallafocs, ha estat potser el moment mes neguitós, per sort la dotació de una motobomba estava a l'aguait i en poc temps han pogut controlar les flames, el tipus de vegetació que ens envolta, camps de conreu i de cítrics, fa que no sigui un entorn amb predisposició a cremar, tot i aixo, els veïns comenten que els canyissars del riu, cíclicament son presa de les flames.

dilluns, 16 de juliol del 2012

POSA VIDA AL TEU HORT (cronica setmanal d'un petit hort 4) el revers de la medalla

Bo, no tot ha de ser bonic..........tota activitat humana te la seua vesant desagradable. el hort no podia escapar d'aquesta veritat. De cop, m'he trobat las plantes de tomata invadides per un hoste  indesitjable i fins ara, desconegut per a mi, la Tuta absoluta, un xicotet lepidòpter de recent introducció en el nostre país.
inclús un simple encisam, te la seua bellesa
Tuta absoluta. L'arna de la tomaca, arna perforadora de la tomaca, cuc minador del tomaca o minador de fulles i tiges de la papa (Tuta absoluta) és un xicotet insecte lepidòpter molt estes per Amèrica del Sud, està present a Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Colòmbia, Equador, Paraguai, Perú, Uruguai, Veneçuela, però no apareix per damunt dels 1.000 metres d'altitud, ni en zones de temperatures baixes, ja que la temperatura és un factor limitant per a la seua supervivència. Actua com a plaga en els cultius de tomaca, creïlla i altres solanàcies tant silvestres com cultivades, sent també l'albergínia un hoste potencial.  
estralls de la Tuta en el tomaca,
 En només nàixer les larves penetren en els fruits de tomaca, en les fulles o en les tiges d'on  s'alimenten, creant perforacions i galeries. Els fruits poden ser atacats des de la seua formació, podent donar lloc a què es podrisquen posteriorment per l'acció de patògens secundaris, el que permet una ràpida observació dels símptomes.Sobre les fulles, les larves s'alimenten únicament del teixit del mesòfil, deixant l'epidermis intacta. 
en les fulles............
 Les mines són irregulars i posteriorment es necrosen. Les galeries sobre la tija afecten el desenrotllament de les plantes atacades. Encara que la seua acció estava centrada a Amèrica del Sud, en 2006 es va documentar per primera vegada la seua presència a Espanya. 
i en les tiges tendres
 En la Comunitat Valenciana es detecta al juny del 2007. La seua difusió és ràpida i a finals del 2007 ja es localitzen focus en altres llocs del litoral mediterrani. En 2009 està estesa per tota la zona mediterrània espanyola i està suposant un gran problema sobretot en el cultiu de tomaca.
xicotet pebrot "italià" o de fregir
Els veïns, que han sulfatat les plantes amb productes químics no s'escapen de la maledicció bíblica, si, ja se que no es un consol, però com diuen...............mal de muchos.................., cercant informació a la xarxa, he trobat possibles solucions, entre elles, m'he quedat amb la que ja l'Adolf em va comentar, el Bacillus thuringiensis, insecticida biològic emprat en l'agricultura ecològica. He fet una comanda per Internet i avui estic esperant l'entrega, espero arribar a temps.
morro de vaca, o d'escalivar
ara, la part positiva, rica rica i amb fonaments
Tutes apart, el hort segueix el seu ritme, segueixo collint tomaques, albergínies, bajoquetes i encisams, quan havia perdut l'esperança de collir pebrots, comence a quallar alguna que altre flor, els carbassons en torretes semblen no estar gaire contents.........provaré amb contenidors amb mes cabuda.
gratificant..........................però esgotador
Aquesta setmana amb la tasca sobrevinguda de fer de "Avi", he tingut un poc abandonat l'hort, espero que les plantes, no m'ho tinguin en compta.