EMBASSAMENT DE BENAIXEVE-CASERIO DE BERCUTA-CHORROS DE BARCHEL-EMBASSAMENT DE BENAIXEVE

Lloc inici caminada: embassament de Benaixeve
Caminants: Francesc
Data: 23-10-2012
Hora d'inici caminada: 08:46:49
Hora d'arribada: 13:41:40
Duració: 04:54:51
Alçada punt de sortida: 515 m
Alçada mínima assolida: 433 m
Alçada Màxima assolida: 713 m
Desnivell màxim:280 m
Ascensió acumulada:1129 m
Descens acumulat: 1091 m
Guany: 197 m
Distancia recorreguda: 13.96 Km
Velocitat mitjana:2.7 Km/h (sense descomptar parades).

embassament de Benaixeve

Aprofitant que avui disposava de vehicle, decideixo fer la variant del GR-7 coneguda com "Los chorros de Barchel", prenc aquesta opció per tres motius. Primer, per que ja feia temps que tenia ganes d'apropar-me a visitar l'embassament de Benaixeve, segon, per poder copsar in situ l'efecte devastador dels incendis d'aquest estiu a la comarca d'Els Serrans i tercer, per que creia que després de les pluges de dies enrere, "los Chorros" baixarien curulls de liquid element. 

Em llevo i després d'un petit desdejuni, agafo el cotxe i vaig a trobar la CV-35 que no deixo fins arribar  al poble de Toixa (Tuejar), alli, agafo per la CV-390 fins que soc damunt la pressa de l'embassament de Benaixeve (Benagéber), no sense haver començat a copsar els efectes del foc, un cop aquí, aparco i dono un tomb pel lloc.

ressons d'un trist passat

Embassament de Benaixeve. L'Embassament se situa al municipi del mateix nom, a la comarca dels Serrans. Es va acabar de construir en l'any 1955 en la llera del riu Túria sobre 722 ha, amb una capacitat màxima de 228 hm³. Té una presa de gravetat. La seva construcció comportà la desaparició de l'antic poble, els habitants del qual varen traslladar les seues vivendes a nous nuclis com els de Sant Antoni de Benaixeve, Sant Isidre de Benaixeve (a Montcada) o un nou Benaixeve prop de l'antic. Aquest pantà pertany a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

La història del poble va unida a la de la construcció del pantà, car el dia 6 d'abril de 1932 es va signar l'Acta de principi de les obres i Benaixeve, va signar la seva "sentència de mort" encara que trigaria uns anys a desaparèixer sota les aigües de l'embassament que avui duu el seu nom, ja que la Guerra Civil va retardar les obres del mateix.

La creació d'aquest pantà anava a tenir uns efectes molt beneficiosos per a l'agricultura; però va donar un dur cop per als habitants de Benaixeve; els quals, després del sofriment que els havia ofert la guerra, es van veure davant la necessitat d'abandonar la seva casa, el seu poble, la seva cultura... i el pitjor de tot sense saber on anar.

Es dona la paradoxa de que una obra que va estar projectada en temps de la república, va estar realitzada e inaugurada en plena dictadura tal i com recorda una placa en el mateix embassament.

boca del túnel

Com que cercant informació de la caminada he vist que el sender esta d'allò mes senyalitzat, no em preparo cap track i decideixo anar una mica a l'aventura, vist el lloc dono inici a la caminada desfent part del camí que m'ha portat ací. Per la CV-390 torno enrere,  creuo a les fosques el túnel de uns dos-cents metres i fet un xicotet tram de carretera ja trobo les senyals del sender que esta indicat com a GR-7. El sender per aquest tram fins fa poc, creuava a traves d'un bosc mediterrani per la part coneguda com l'obaga de l'embassament, a la banda esquerra del Túria, ara el paisatge, es un contínuum de troncs cremats i pedres.

després de l'incendi

Per sort, semble que el Túria va actuar com a tallafocs natural, ja que a la riba dreta, la vegetació esta intacta, sempre en suau ascens vaig fent camí, fins que fets uns quatre quilometres, i quasi de sobte, s'acaba la desolació i em trobo acollit per la vegetació i per les olors del bosc humit per les pluges.  Fet un quilometre més, el sender surt a una pista ample, un pal indicador em diu que per la dreta aniré a trobar "los Chorros" i per l'esquerra i en uns 15 minuts, aniria a sortir al Caserio de Bercuta, opto per aquesta opció.

Caserio de Bercuta amb la seua xicoteta ermita

Tal com deia l'indicador, arribo al lloc en el temps previst, el caserio consta de varies cases enrunades i tres o quatre de restaurades i habitades sembla, encara que  no veig a ningú, també es troba allí una xicoteta ermita dedicada a la Mare de Deu. Vist el lloc, torno sobre les meues passes fins que soc altre volta davant del pal indicador on m'he desviat. Ara segueixo en direcció a los Chorros,  als pocs metres comença una forta davallada que per un corriol ple de marrades, salva els mes de dos-cents metres de desnivell fins arribar a la llera del riu.

Aquí, em trobo amb un bonic pont de fusta per on creuo el Túria, surto a una pista encimentada, aqui, tinc la única dubte de tot el mati, giro envers la dreta i als pocs metres ja m'adono que no era la opció correcta.

pont de fusta que creua el Túria

Malgrat aixo i en veient uns murets de ciment  que delimiten un canal d'aigua, decideixo que es el lloc adient per fer el mos, resulta que ací, surt a la llum el canal principal del Túria, aquest ha vingut soterrat des de la mateixa presa de l'embassament. Acabat el mos reinicio la caminada, ara si en la direcció correcta, sempre per pista encimentada i fets uns cinc-cents metres, arribo davant dels Chorros de Barchel. Aquests estan formats per una serie de salts d'aigua, eixa amb el pas del temps ha anat depositant els carbonats càlcics damunt la vegetació, lo que ha creat tot un sistema de degotalls, coves i margues, dignes de ser visitades.

Chorros de Barchel, detall

El lloc esta dins de l'espai protegit dels Aiguamolls de Barchel, amb una superfície de unes 4,5 hectàrees, les seues aigües provenen tant de aigües subterrànies, com de les del Barranc de los Carriles. Malgrat l'episodi de fortes pluges de dies enrere, la presencia de aigua es mes aviat minsa, el salt principal, rau eixut, nomes baixen  unes minses gotes per algun dels degotalls, no obstant aixo, el lloc es encisador. Vist i fotografiat retorno al camí, als pocs metres i envoltada per un mur de pedra, trobo una font, ara la pista fent petites pujades i baixades, va resseguint en tot moment el Túria. Aixo i sempre vencent al meu vertigen, em permet anar contemplant les gorgues del riu Túria.

gorgues del riu Túria

Les parets de les gorgues, impressionen per la seua extrema verticalitat i per l'alçada,  es veuen perfectament els diferents estrats i els moviments que han patit al llarg se la seua vida, allí  baix, s'endevina mes que es veu el riu en el seu discórrer aigües avall. Sempre sense deixar la pista i deixant enrere un altra xicoteta font. arribo altre cop a les instal·lacions de l'embassament, dono un tomb ara a ple sol, ja que al mati estava tot emboirat, fet el tomb, pujo al vehicle i ja poso rumb envers Vilamarxant.

presa de l'embassament de Benaixeve

Malgrat la falta d'aigua als Chorros i al desolador espectacle de les conseqüències de l'incendi, a estat un mati aprofitat i torno amb una certa sensació agredolça, ja que he pogut contemplar els esforços de la Mare Natura per tornar a omplir de verd lo que ara es negre i gris.