dimecres, 29 de febrer de 2012

PEDRES AMB HISTORIA AL BAIX EMPORDÀ

porxos de la Plaça Major, Peratallada
 El Francesc Cladelles, amic i en altres temps company de caminades, fa un temps que per qüestions de salut no ens pot acompanyar, malgrat aixo i amb una força de voluntat digna d'elogi, continua fent escapades per conèixer i donar a conèixer racons de la nostra terra, o com ell diu, racons, ruïnes i prehistòria, aixo si, ara aquests racons tenen que quedar a pocs metres d'on es pugui arribar amb vehicle. Parlant dies enrere amb ell, quedem de fer una sortida de les seves i a la que ens afegirem tan el Salva com jo, quedem en que el dia serà el 28 de març i que ell, queda encarregat de planificar la ruta
forn de calç de Peralta
Arriba el dia senyalat, i quant manquen uns pocs minuts per les vuit ens trobem a Granollers, pugem al seu cotxe i ens comenta que ha preparat una ruta a cavall de les comarques del Baix Empordà i la de les Gavarres, després de fer "alguns" quilometres, arribem a la C-66 on començarem la ruta visitant un antic forn de calç al nucli de santa Susanna de Peralta pertanyent al municipi de Forallac, vist aquest fem els pocs metres que ens separen de l'església de Sant Climent de Peralta
Sant Climent de Peralta
Sant Climent de Peralta té l'origen en l'antic cenobi emplaçat en una petita i arraconada vall de les Gavarres, a recés de tramuntana. En època no molt reculada -s. XVIII- es va abandonar l'església del vell monestir i es va construir la nova parròquia, uns dos quilòmetres cap a llevant, en les estribacions de la serralada més properes al pla, cap on s'havia anat desplaçant el poblament de masies disperses que caracteritza el lloc. Sant Climent devia ser, com ja va assenyalar Pella i Forgas, una de les primeres colonitzacions monàstiques, benedictines del país.
Santa Susanna de Peralta
Tornem sobre les nostres passes i ara uns metres mes endavant ens aturem per visitar la capella de Santa Susanna de Peralta i la Font de Peralta que hi es a tocar.

Santa Susanna de Peralta. Es troba uns 200 metres al nord del castell, en un fondal a la vora del marge dret de la riera de Peralta. És un petit temple romànic, d'extraordinària bellesa, que té una sola nau amb un absis semicircular que ha estat objecte de notables reformes en els segles XVII i XVIII. Presenta un bon estat de conservació gràcies a la important restauració que s'hi va fer els anys 1976 i 1977. L'absis és ornamentat amb lesenes o faixes llombardes, i té una finestra de doble baix i arcs de punt rodó.
A la banda de tramuntana del temple, a tocar l'extrem de llevant de la nau, hi ha una torre-campanar de planta quadrada que va quedar inacabada o bé es va enderrocar parcialment. Actualment només resta la part inferior fins a l'alçada de la coberta de la nau. Sobre el mur de llevant d'aquesta torre s'hi va alçar un campanar de cadireta de dos arcs de mig punt sobre pilastres rectangulars, també romànic. L'interior de la torre campanar es comunica amb la nau mitjançant un arc de mig punt, d'època barroca.

Font de Peralta
La font de Santa Susanna de Peralta. Tal i com és ara, es va construir el 1704, per bé que es disposa de documentació històrica on surt esmentada molt abans d’aquesta data. Es troba emplaçada sota la protecció d’una impressionant alzina, just a tocar la riera de Peralta i el camí de Santa Susanna. L’indret és molt acollidor i convida a quedar-s’hi una estona a qualsevol època de l’any, tal com antigament feien les famílies que s’hi acostaven a fer berenades.  L’aigua brollava per un brocal de pedra que està quasi enterrat. Antigament solia ser utilitzada per la pagesia de la zona. A la part frontal, una mica a la dreta i més enlairada que el broc per on raja l’aigua, hi ha una fornícula encapçalada per una inscripció. Aquesta cavitat deuria estar tancada per un reixat a l’interior del qual hi devia haver la imatge de Santa Susanna. En la inscripció es pot llegir: Esteva Serra / Joseph Vila (r)/ obrers a 1704.

Seguim ruta i ara arribem a Peratallada, nomes arribar em quedo bocabadat, el poble es d'una bellesa i una harmonia difícil de superar. Et sens transportat en el temps, semble que en qualsevol moment pugui aparèixer una dama o un antic cavaller damunt el seu cavall.
Peratallada
Peratallada. La vila de Peratallada es troba en el punt de contacte de la zona de turons de les Gavarres i les terres de la plana baixempodenesa, a l'esquerra de la riera Grossa. El poble, que està declarat conjunt històric-artístic i bé cultural d'interès nacional (BCIN), és un dels nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval. D'un extraordinari atractiu i bellesa, conserva el seu antic aspecte feudal, amb carrers estrets i tortuosos, amb nombrosos entrants i sortints, on destaca el castell fortificat amb la seva torre de l'Homenatge i el palau (s.XI-XIV), les muralles (s.XII-XIII) i l'església de Sant Esteve (romànica de principis del segle XIII). Destaca també el gran fossat que envolta la població, excavat a la roca viva. La població és assentada tota ella damunt la roca de gres, treballada de diverses maneres.
El topònim Petra scissa o Petra Tallada està documentat, segons sembla, partir del segle X. Més endavant el nom apareix referit amb poques modificacions bé al poble o als diferents personatge del llinatge dels Peratallada, que amb el temps esdevingué una de les més importants d'arrel baix-empordanesa. Així, per exemple, el 1062 hi ha esment d'un Bernardi de Patra Taliada, el 1065 apareix el Castro de Petra Taliata. El 1088 trobem escrit Petrataliata, el 1111 Petra Taliata, el 1112 Petra Talata, el 1128 Petra Incisa i Patra Taiata, el 1143 Petra tayada, el 1169 i 1173 Petra incisa, el 1202 i 1222 Petricissa, etc...
Peratallada
Peratallada ha sabut conservar el seu caràcter rural, tot mantenint amb fidelitat els seus orígens arquitectònics i urbans. Es pot dir que no s'ha expandit més enllà del perímetre de les muralles. La vila conserva encara la seva distribució urbana medieval. Des de la plaça major, amb els seus singulars porxos, fins a la trama d'estrets carrerons, on es pot descobrir un interessant conjunt d'arquitectura popular. Sobre murs més antics, s'hi mantenen encara habitatges característics dels segles XVI. La vivenda tradicional de Peratallada sol tenir els baixos recoberts amb voltes de pedra, destinats a magatzems i cellers, mentre la planta superior es dedica a habitacle. Hi pot haver encara un altre pis a mena de golfes o graner i sovint un pati o àmplia eixida o era al darrera.
Sant Esteve de Peratallada
Sant Esteve de Peratallada. És un notable temple romànic de dues naus capçades a llevant per absis semicircular, construït amb aparell de grans carreus escairats. A la façana hi ha destacada la portada, d'un arc de mig punt adovellat, resseguit per motllures, el senzill rosetó i tres mènsules que potser sostenien bigues d'un pòrtic desaparegut. L'obra romànica ha sofert diverses alteracions tardanes, cosa que resta palesa sobretot a l'interior. La nau de migdia té la volta apuntada amb tres arcs torals; a la de tramuntana la volta és seguida amb un tram de canó i un altre apuntat.
Els dos arcs formers actuals, de forma rebaixada, sobre grossos pilars, són un eixamplament dels primitius. Al costat meridional del temple s'hi van afegir les capelles i la sagristia (s. XVI al XVIII). Damunt l'absis d'aquesta banda es va aixecar una torre semicilíndrica que proporciona una silueta molt singular al monument.
L'estructura romànica es pot considerar del s. XII. A l'interior, a la nau septrentional, s'hi conserva el sepulcre-ossari gòtic del baró Gilabert de Cruïlles qui, segons la inscripció de la cara frontal, va moririr l'11 de juliol de 1348.
Sant Esteve de Peratallada
Tornem al cotxe, la propera parada serà al poble de Palau-Sator. Palau és una població que manté l'antic aspecte feudal; al centre, a l'interior del recinte emmurallat medieval, en la part més alta del puig, s'alça la torre del castell. L'església parroquial es construí, en canvi, extramurs. L'origen del poblament és, com a mínim, d'època romana; ho demostren els vestigis, ceràmica de diversa tipologia, que apareixen pels camps dels contorns de la població. La fortificació, que es pot datar els segles XII, XVI, tenia dos portals, nord i sud. Aquest darrer és el més ben conservat, obert a la part baixa de la Torre de les Hores (declarada bé d'interès cultural el 1985; ara, bé cultural d'interès nacional), i que encara avui serveix d'accés a l'interior del recinte antic.
Palau-Sator, Torre de les Hores, accés al recinte antic
 En un precepte de l'any 878 és citat el lloc anomenat Palatii Murorum. L'any 904 el bisbe de Girona Servus-Dei donà les dècimes i primícies de la villa Palatio Maurore a les esglésies de Santa Maria de La Bisbal, Sant Joan de Salelles i Sant Miquel de Cruïlles, en consagrar-les. En documents més tardans el poble és anomenat únicament Palau o bé es complementa amb l'apel·latiu actual (Sa Tor o de la Torre).
Sant Pere de Palau-Sator
Església de Sant Pere de Palau-sator. Església d'una sola nau amb volta apuntada i absis semicircular, bastida en els segles XII-XIII fora de l'antic nucli fortificat, a la banda de migdia. D'època posterior són les capelles, el cor i les sagristies (segles XVI-XVII).
A la façana principal, a ponent, s'obre la porta d'accés, amb dos arcs de mig punt, sense llinda ni timpà. Al centre d'aquesta façana hi ha una petita obertura d'arc de mig punt, de doble esqueixada i, al cim, un campanar d'espadanya de dos arcs.
Visitat el poble i la església de Sant Pere, tornem al vehicle i ara ens dirigim envers Ullastret, arribats al poble no hi entrem, seguim carretera endavant per visitar primer el Poblat Ibèric d'Ullastret, aquest es troba a les afores del poble enfilat damunt el Turó de Sant Andreu. visitat el lloc ara si ens dirigim envers el poble.
Ullastret, Torre de la Presó
Ullastret. és un municipi de la comarca del Baix Empordà. Se situa a la riba dreta del Daró, que travessa el terme en direcció nord-sud al seu sector occidental. Al damunt d'una suau elevació, es va edificar amb una estructura clarament medieval. Unes muralles molt ben conservades encerclen un petit nucli de carrers estrets i costeruts que desemboquen en una esplanada on es creu que hi havia el recinte sobirà d'un castell actualment desaparegut. Davant de la part nord de la muralla es conserva una llotja o plaça gòtica coberta amb bigues de fusta sostingudes per dos arcs apuntats.
la Llotja, Ullastret
A l'época prerromana hi havia hagut dos poblats ibèrics de la tribu dels indigets a la zona d'Ullastret, el "Puig de Sant Andreu" i l'"Illa d'en Reixac". Els vestigis d'aquests poblats forman part dels itineraris turístics de la zona. Antigament, a la part oriental, alimentat per les aigües del Daró, hi havia hagut l'estany d'Ullastret que fou dessecat al segle XIX. Encara avui, en èpoques de fortes pluges, es torna a omplir d'aigua
poblat ibèric d'Ullastret
Poblat Ibèric d'Ullastret. Important jaciment ibèric, que data del segle VII a.C. i que es troba emplaçat al puig de Sant Andreu, a uns dos quilòmetres del poble del mateix nom. Durant el temps que va durar el seu assentament a la zona, els ibers van construir un gran recinte emmurallat, establint una cultura pròpia que es tradueix tant en l'estructura urbanística com en els rituals funeraris i les diferents activitats socials que hi van dur a terme.
poblat ibèric d'Ullastret, sitges
Actualment encara  es pot veure la disposició dels carrers adaptats al caire de la muntanya, les cases, les cisternes esculpides en la roca, els temples, les sitges i l'extraordinària muralla amb torres quadrades i circulars. Aquests materials permeten situar el primer assentament estable, preibèric, a finals del segle VII a.C. i el primer poblat ibèric cap al 550 a.C.  A principis del segle II a.C. el lloc va ser abandonat. Les restes arqueològiques trobades en les successives excavacions al poblat ibèric d'Ullastret es poden veure al Museu d'Arqueologia d'Ullastret, al mateix jaciment.

Església de Sant Pere d’Ullastret. Es  troba  situada al  centre  del  nucli  antic.  La primera referència
documental sobre un temple al poble d’Ullastret data de l’any 889. L’edifici actual, però, correspon a una edificació romànica del segle XI que ha sofert nombroses modificacions, especialment als segles XVI i XVIII. L’església és de planta basilical amb tres naus cobertes amb volta de canó i tres absis semicirculars coberts amb volta de quart d’esfera. Al seu interior és remarcable la decoració esculpida que es conserva en les impostes de l’arc toral, que es considera com una de les mostres d’escultura romànica més primitiva conservada a l’Empordà. 
Sant Pere d'Ullastret
 Els paraments exteriors del temple són decorats seguint l’estil llombard propi del segle XI, amb arcuacions entre lesenes, amb mènsules i alguna imposta que encara conserven decoració esculpida.  La portada, d’estil barroc, correspon a una reforma del segle XVIII. En aquesta època també s’afegiren capelletes i sagristia adossades als mur laterals. El campanar és d’espadanya o de cadireta que conserva quatre arcs i sobre l’absis central s’aixecà un comunidor amb forma de torre.
Sant Pere d'Ullastret
Vist el lloc, tornem a la carretera, ara ens dirigim a trobar Canapost. Canapost està format per una dotzena escassa de masies bastides a la vora de l'església parroquial de Sant Esteve; alguns altres masos, dispersos, pertanyen també a aquesta parròquia. L'indret s'esmenta per primera vegada en un document de l'any 901 amb el nom de Caneposto. En la fundació de la vida canònica a la Seu de Girona, de l'any 1019, s'al·ludeix a un alou de la parròquia de Canapost. L'etimologia del topònim no està clara. S'ha dit que cana pot tenir sentit de fita o pedra de camí, suposició que s'avindria amb l'emplaçament del lloc a la vora d'un antic viarany. El 2005 un equip d'arqueòlegs van descobrir 18 sarcòfags antropomorfs a peu de l'església, originaris del segle X, segons informen els estudis de Carboni 14 realitzats per Daniel Punseti
Sant Esteve de Canapost
Sant Esteve de Canapost. L'església de Canapost es troba situada al poble de Canapost a la vora de la carretera de Vulpellac a Pals. Es composa de dues naus que son capçades a llevant per sengles absis. De fet son dues esglésies unides i comunicades interiorment. L'església primitiva és la de costat de migjorn i presenta una estructura pre-romànica construïda aproximadament el segle IX o X. La de costat de tramuntana hi fou afegida més tard, juntament amb la torra campanar i d'estructura romànica i construïda el segle XI i XII.
Sant Esteve de Canapots
La nau pre-romànica està encapçalada per un absis trapezial i transsepte elevat, sobre el que s'hi sustenta en part la torre del campanar. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó feta amb pedruscall barrejat amb morter, mentre que la volta transversal del creuer és de ferradura. L'absis està il·luminat pel centre per una finestra d'esqueixada i destaca per ser un dels pocs de la seva època que ha conservat a la cornisa un fris decorat geomètricament amb relleus romboïdals. La porta, més antiga està envoltada a la part superior per pedra tallada en forma d'espina de peix. La nau romànica té l'absis semicircular. Està coberta per una volta de canó i el tram presbiteral que condueix a l'absis queda cobert amb una volta de quart d'esfera.
tomes antropomorfes a Palau-Sator
L'element més notable del conjunt és vel campanar inacabat. Es va aixecar al segle XX amb estil llombard. El segon pis, emmarcant unes finestres de mig punt, és ornamentat per unes arcuacions cegues amb mènsules esculpides i un fris de dents de serra. També cal destacar la necròpoli medieval al costat de l'església de Sant Esteve de Canapost. Actualment són visibles restes d'una diversitat de sarcòfags, localitzades a l'ampli espai situat a migdia i a llevant de l'església.

Tornem a la carretera i posem rumb envers Vulpellac, es una entitat de població pertanyent a Forallac com casi tots els lloc visitats avui. Fins al 1977 fou un municipi independent que s'uní amb Fonteta i Peratallada per formar Forallac. Aquesta població és la que allotja la casa de la vila actual del municipi. Al 2005 tenia 326 habitants.
tombes a redos de l'església Vulpellac
El lloc de Volpeyliacho, del comtat d'Empúries, s'esmenta l'any 894 i, en documents dels anys 904 i 911, és anomenat Vulpiliaco. Hom ha suposat que el topònim pot derivar del gentilici llatí Vulpilius, però Joan Coromines el creu d'origen cèltic. El poble té un nucli antic de notable interès arquitectònic, que s'estructura al voltant del conjunt que formen el castell-palau i l'església parroquial. Com en tants pobles de l'Empordà, un bon nombre de cases han estat convertides en segona residència i restaurades respectant els valors patrimononials dels immobles.
Fora d'aquest nucli són força nombroses les masies disseminades pel veïnat del pla i una mica per tot el terme, que té altres dos nuclis importants de població: el veïnat de la Bordeta, sorgit el segle XIX al llarg de la carretera de Girona, i la urbanització del Puig de Sant Ramon.
absis de ant Julià i Santa Basilissa, Vulpellac
L'Església de Sant Julià i Santa Basilissa. L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa és l'antiga capella del castell. L'edifici actual és del segle XVI, d'estil gòtic tardà, amb detalls renaixentistes i fortificada. A migdia s'ha excavat part d'una necròpolis alt-medieval amb tombes antropomorfes i de lloses que també s'estenien per sota del temple i pel subsòl del castell, on es troba un fragment de sarcòfag decorat. S'han trobat vestigis de l'església anterior, que podrien ésser romànics.
Torre del Castell
El castell-palau. El castell-palau, per la seva banda, manté en una bona part l'estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del XVI, efectuades per ordre de Miquel Sarriera, que afectaren la disposició interior i la decoració. Pels volts de 1725 s'hi van fer altres reformes i més endavant, l'edifici va ser convertit en casa de pagès. És un immoble de dues plantes format per tres crugies, que junt amb l'església, emmarquen un petit pati interior de planta trapezial. El 1931 va ser declarat monument nacional.

A l'entorn de l'església i del palau hi ha restes disperses de la muralla, alguns vestigis de la qual es troben entremig de les cases del poble. L'element més ben conservat és la torre-portal del nord-est, de planta quadrada i amb la porta adovellada. Es conserva una altra torre, cilíndrica, al sudo-est del poble, encaixada entre les cases. Hi ha alguns edificis dels segles XVII i XVIII que tenen un interès notable com a arquitectura popular als carrerons del nord a la plaça Major, situada extramurs, i al carrer Major, on hi ha cases amb portals adovellats, escuts i alguns finestrals decorats.
torre portal del nord-est, Vulpellac
Visitat el lloc, tornem altre cop a la carretera i ens arribem fins al veïnat  de Cruïlles

 continuara........

dilluns, 27 de febrer de 2012

POBLAT IBER DE CAN GALLEMI, SANTA MARIA DE MARTORELLES

poblat iber Can Gallemi, plànol de situació
Turo de Can Gallemi, Santa Maria de Martorelles. Al Turo de Can Gallemi que se aixeca a l'Est del poble, s'hi van excavar restes d'un poblat entre el 1955 i el 1961. S'hi documenta una muralla de 1,15 m. d'amplada i dues habitacions quadrades de 7m2 amb les portes orientades al SO i amb la pared meridional que s'adossava a la muralla. Entre les estructures del poblat s'hi van trobar les restes d'un esquelet amb una punta de sageta clavada. d'entre el material trobat destaquen algunes sivelles de bronze, diversos estris de ferro, com per exemple una javelina i destrals de sílex.
Del conjunt ceràmic conservat cal assenyalar ceràmica àtica de figures roges, precampaniana, campaniana, ibèrica pintada, ibèrica comuna tant a torn com a mà (amb decoració d'incisions i de cordons), romana comuna i algun anfora i fusaioles. Aquest poblat tingué una vida entre els s.V-IV aC  i l'època romana-republicana s I aC.
croquis fet pel Andres Cueto, dècada dels cinquanta
restes Can Gallemi
Aixo es un extracte de lo que es pot trobar per Internet referent al poblat Iber de Can Gallemi, mes difícil es trobar quelcom que parli del martorellenc Andres Cueto. l'Andres va dedicar casi 40 anys de la seva vida a explorar i excavar primer el poblat de Can Gallemi i quant els propietaris de Can Gallemi prohibissin  més excavacions  als seus terrenys,  guiat per la seva intuïció va descobrir les restes del poblat de Castellruf. Semble que també se li deu a ell el descobriment del menhir de Castellruf, menhir del que va fer entrega a l'Ajuntament de Santa Maria que el va col·locar a la Plaça de Joan Matons.
Can Gallemi, reste
Degut a tot aixo feia temps que em bullia pel cap anar de descoberta per localitzar les restes de Can Gallemi, aquest i el poblat de Penjabocs eren dues qüestions pendents.
Aixi fou que fa uns dijous, embarco al Julio, al Joan i al Jordi, trobem unes pedres que en principi donem per part de les restes, no obstant, en veient les fotos amb tranquil·litat a casa constato que no s'assemblen en res als apunts fets pel Cueto a la dècada dels cinquanta.
connexió visual amb el poblat de Castellruf
Avui em llevo aviat i davant la tessitura de un aburrit dilluns, agafo la motxilla i surto al carrer amb la  intenció de trobar Can Gallemi. Arribo a Santa Maria i després de visitar el Menhir de Castellruf i demanar-li ajut, segueixo pel carrer de la Font del Ca, giro per Sant Domenec fins que a la dreta trobo una pista tancada per una cadena, m'endinso i vaig rodejant el Turó de Can Gallemi, arribat al Pi Gros deixo la pista i començo una suau grimpada tot seguin la línia elèctrica, arribo a on varem estar l'altre dia amb el grup, vaig explorant i en principi no trobo res.
connexió visual amb el poblat de Les Maleses
Aixeco la vista per abastar mes extensió de terreny i crec divisar quelcom semblat a unes pedres en línia, obrin-me pas a traves de l'expesa vegetació arribo al lloc i allí esta, he trobat les restes del poblat de Can Gallemi, no hi cap dubte, la muralla, les parets de les habitacions.......facilita la troballa el fet que algú, potser esperonat pel Sota Terra de TV3 ha efectuat tasques d'excavació. Prenc varies imatges, comprovo la connexió visual del poblat amb els de Castellruf, Sant Miquel i el de Les Maleses i ja, amb la sensació de satisfaccio per la tasca feta, inicio la tornada envers Martorelles.
Martorelles des de el poblat de Can Gallemi
Creuo altre cop Santa Maria i al passar a tocar del menhir, li faig una aclucada d'ull en un gest de complicitat i agraïment. Aquest mati m'he descuidat la càmera de fotos, per aixo les he fet amb el movil i la qualitat es deplorable.

dimecres, 22 de febrer de 2012

PARC DE LA SEQUIA 2, DE SALLENT A SANTPEDOR

Lloc de trobada:Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: carrer Balmes, Sallent
Caminants: Salva i Francesc
Data: 22-02-2012
Hora d'inici caminada: 08:28:33
Hora d'arribada: 17:20:35
Duració: 08:52:02
Alçada punt de sortida: 291 m
Alçada mínima assolida: 272 m
Alçada Màxima assolida: 466 m
Desnivell màxim: 194 m
Ascensió acumulada:656 m
Descens acumulat: 665 m
Guany: 175 m
Distancia recorreguda: 27.81 Km
Velocitat mitjana:3.1 Km/h (sense descomptar parades).
Poblat iber del Cogulló
 Avui teníem previst reprendre el Camí de la Sequia on el varem deixar, aixi que aquest mati m'arribo a Hostalets de Balenyà, recullo al Salva i per la C-17, C-25 i C-16, arribem a Sallent, deixo el cotxe al carrer de Balmes i donem inici a la caminada, creuem per dessota de la C-17 i de la via del tren i ja ens incorporem al Camí de la Sequia a l'alçada de l'aqüeducte del Vilar, caminem a ran de via i de les instal·lacions de Potasas del Llobregat, seguin les indicacions dels cartells, creuem la via i ja ens trobem la sequia, primera desil·lusió, aquesta porta uns minsos 20 cm d'aigua, suposem que deuen estar fent tasques de manteniment.
la Sequia amb un minso nivell d'aigua
Fets dos quilometres veiem un pal que indica el camí al Poblat Iber del Cogulló, se que les visites son concertades, però pensem que alguna cosa podrem veure i decidim fer els mes de tres quilometres que hi han entre anar i tornar, per pista de terra anem fent els revolts que permeten salvar l'alçada, arribem dalt i tal com pensàvem el poblat esta envoltat per un filat, malgrat aixo puc prendre unes quantes imatges i gaudir de les vistes a pesar de la calitja. 
Poblat Iber del Cogulló, Ruta dels Ibers
Poblat Iber del Cogulló. Diverses restes arqueològiques són testimoni del poblament remot del que és ara el terme de Sallent de Llobregat. Al sector de Cornet, s'hi han efectuat troballes d'època neolítica; també, un parell de dòlmens i la balma dels Ossos —cova sepulcral— de la serra de Viranes. Però el vestigi arqueològic més important és el poblat pre-romà del Cogulló, localitzat al planell superior del turó d'aquest nom, a uns 200 m d'alçada sobre el nivell del Llobregat, a mà dreta del riu i a l'entrada del congost de Sallent, venint del Pla de Bages. Les primeres notícies del poblat ibèric s'atribueixen al doctor Maluquer (1948). El 1966 la junta municipal d'Història i Arqueologia de Sallent féu una primera inspecció. Fou excavada a la dècada dels setanta per Ramon Camprubí i els seus col·laboradors del FAES (Foment Arqueològic i Excursionista Sallentí) i dóna idea de les dimensions i de la importància militar i estratègica del que devia ésser un dels principals nuclis de població de Lacetània. Segons els darrers estudis, els primers pobladors ibers van arribar-hi al segle VII aC. Al Cogulló poden establir-se tres fases diferents: una primera etapa d'iberització (segle VI aC-IV aC); una segona fase d'ibèric ple (segle III aC-I aC); i una tercera fase iber-romana. 
Potasas del Llobregat des de el Cogulló
Vist el lloc iniciem la tornada envers la sequia, aprofitant unes pedres fem el primer mos del dia, seguim ruta i arribant a l'aqüeducte del Mas de les Coves veiem que part de la poca aigua que porta la sequia s'esmuny pel bagant que permet que aquesta, vagi a parar al Torrent del Mas de les Coves.
Ara la sequia es transforma en un mina de uns tres-cents metres que permet que l'aigua passi per sota del Mas de les Coves, casal que semble va estar construït en època semblant a la sequia, passem pel costat de la casa i poc després torna a sortir a la llum la sequia, ara ja comencem a veure en la distancia i en mig dels camps sembrats, la silueta de Santa Magdalena de Bell-lloc. 
Santa Magdalena de Bell-lloc
Seguint les indicacions que menen a l'esglesiola ens hi apropem, però ens trobem que el sender s'acaba i tenim que creuar pel mig dels camps, arribem a Santa Magdalena i ens trobem un espectacle d'allò mes deplorable, el lloc ha estat espoliat i presenta un grau de degradació important. Vist el lloc i altre cop pel mig de camps de conreu retornem a la sequia.
Santa Magdalena de Bell-lloc, interior
Santa Magdalena de Bell-lloc. Vora el mas Martorell, en un relleix de la serra capçalera del Pla de Bages i dominant les terres planes per on circula la sèquia que duu l'aigua del Llobregat a Manresa, les ruïnes de l'esglesiola romànica de Santa Magdalena de Bell-lloc serven el record del petit veïnat o sagrera, especialment documentada al segle XIV. És també una fita curiosa de la història de la sèquia de Manresa, ja que aquí van reunir-se entorn d'una ben proveïda taula, un dia de l'any 1345 representants del Bisbe de Vic i de la ciutat de Manresa, tractant de resoldre les diferències que havien sorgit entre la ciutat i el bisbe a causa d'aquella obra tan important. De la fi del segle XVI data l'església nova de Santa Magdalena, construïda al bell mig dels conreus del pla, no gaire lluny de l'antiga.
església de Sant Ponç, Mas del coll
Seguim ruta i uns dos-cents metres mes endavant al costat d'un pontarró, trobem el Roure Gros, roure de grans dimensions que forma com un pont natural damunt la sequia, la soca semble estar atacada per algun tipus d'insecte, uns metres mes i arribem a l'amfiteatre de La Sala, lloc adient per petits espectacles a l'aire lliure construït on abans hi havia uns aiguamolls produïts per les aigües del Torrent de La Sala. Seguim endavant i en una giragonsa del sender trobem a l'esquerra la casa de La Sala, masia fortificada amb torre de defensa, avui en dia acull un dels restaurants amb mes nom de la zona, a la dreta surt una pista que porta al Mas Coll, mas de grans dimensions i que te annexe la petita església de Sant Pons, ens hi arribem i malgrat trobar un cartell de propietat privada, no trobem cap obstacle per arribar-nos fins l'església  i prendre unes imatges. 

Sant Ponç, interior
Sant Ponç. El llogaret de Sant Ponç, al SW de la vila, entre aquesta i Santpedor, conserva l'església de tradició romànica que pertany al mas del Coll, situat al bell mig d'un planell conreat. Aquesta capella, que no passà de sufragània o de capella de la parròquia de Sallent, ja apareix citada el 1163. Obrada segurament al final del segle XII, fou ampliada i molt modificada al segle XVII, de tal manera que de la construcció original ara només es conserven els murs primitius de la nau del costat de llevant, per bé que sobrealçats, i l'absis de planta semicircular, que també és dirigit a llevant. A l'edat mitjana constituí una petita sagrera, amb casal fortificat dependent del castell de Sallent. El lloc de Sant Ponç és també relacionat amb la història de la sèquia i la tradició de la Llum de Manresa: segons els goigs populars, "el bisbe que visitava / a Sant Ponç, prop Santpedor", hauria rebut aquí la notícia del prodigiós esdeveniment d'aquella Llum misteriosa.
Sant Ponç
Vist el lloc tornem a trobar la sequia i el seu camí, camí per on anem fent via fins que fets uns catorze quilometres arribem a una zona industrial a cavall dels termes de Sant Fruitós del Bages i de Santpedor. Aquí i a tocar de l'aqüeducte de les Bonegues, trobem la causa del minso caudal d'aigua que porta la sequia, estan revestint de formigo un tram d'aquesta. Deixem la sequia seguint unes indicacions que porten a Santa Anna i Santa Maria de Claret, després ens adonarem que hagués estat millor seguir un tram mes per la sequia...........però arribem d'igual forma al petit nucli de Claret, aquí i una al costat d'altra trobem les Iglésies de Santa Maria i la mes nova de Santa Anna.
Santa Maria de Claret, Santpedor
Santa Anna i Santa Maria de Claret. A uns 2 km al sud-est de la Vila de Santpedor (Bages) al nucli de Claret, al peu de la carretera que uneix Santpedor amb Navarcles hi ha dues esglésies: la de Santa Maria i la de Santa Anna, l’una al costat de l’altra. Santa Maria de Claret és una església romànica, construïda al segle XII, amb una sola nau i un absis semicircular, i una torre campanar (del segle XIV segons alguns, o del XII, segons altres, que a la vegada és torre de defensa amb espitlleres. Fou parròquia fins al segle XIX.
En canvi, l’Església de Santa Anna és una construcció iniciada el 1762 i acabada el 1769. Substitueix l’església preexistent, que havia estat dedicada a Sant Salvador i que es trobava dins del terme de Sant Fruitós de Bages, llindant, però, amb el de Santpedor. L’any 1929 fou restaurada i se li va afegir un campanar.
Santa Anna de Claret, Santpedor
Al seu interior s’hi conserva una imatge de Santa Anna, una talla romànica, probablement del segle XIII. L’any 1507 Santa Anna de Claret fou proclamada patrona de Santpedor en acció de gràcies pel fet que la pesta bubònica hagués passat per la vila sense causar cap mort. Posteriorment se li ha atribuït que la vila no fos atacada ni en la Guerra de Successió ni en la del Francès. 
Prop de les esglésies hi ha una zona de pícnic i un parc infantil, tot envoltat de velles alzines, configurant, tot plegat, un indret agradable i ben comunicat. S’hi celebren diversos aplecs. El més concorregut dels quals és el del dia de Santa Anna que es considera com la festa Major d’Estiu de la Vila
Casa del Sequiaire
Enllestida la visita tornem a la sequia, ara es quant ens adonem que hem fer una volta del tot innecessària, aquí la sequia es va obrint pas en mig d'una zona d'horta coneguda com la Bassa dels Capellans i paral·lela al Riu d'Or, passada la depuradora de Santpedor trobem la Casa del Sequiaire, una de les cases on vivien els responsables del bon funcionament de la sequia. Nomes passar la casa esta l'aqüeducte o pont del Riu d'Or, aqüeducte per que permet que la sequia salvi l'esvoranc del riu i pont per que per damunt de la sequia passa la BV-4511. Nomes creuar el riu la sequia fa un gir pronunciat i es soterra per salvar el polígon industrial de Santa Anna II, nosaltres decidim que fins aquí hem arribat per avui i en unes taules que hi han a tocar de la Font de la Riera, fem el mos del migdia.
zona de pícnic a la Font de la Riera
Apaivagat el cuc de la gana, iniciem el retorn creuant el Riu d'Or per una passera, ara fem el tram de la sequia que ens havíem deixat de fer al desviar-nos per visitar Claret, aquí la sequia fa casi una giragonsa complerta per salvar el petit Serrat de les Feixes, passem a tocar de la depuradora de Sant Fruitós del Bages i arribant a l'aqüeducte de Bonegues ja ens incorporem al tram ja transitat a l'anada, sense res a destacar arribem al Mas de les Coves. Aquí ja ens adonem que malgrat el nivell es el mateix, semble baixar amb mes alegria, uns metres mes i comencem a sentir aquell so tant característic de l'aigua saltant, el petit caudal que de la sequia sortia pel bagant aquest mati, s'ha multiplicat, llastima que la vegetació impedeixi poder gaudir al 100% de la visió del salt.
salt d'aigua al Torrent del Mas de els Coves
Semble que aigües amunt han obert comportes i que per permetre els treballs de manteniment, han deixat obert el bagant per on l'aigua després de transitar pel Torrent del Mas de les Coves, torna al Llobregat. A partir d'aquí la sequia ja porta un nivell d'aigua  es pot dir que "normal" lo que fa que torni a prendre algunes imatges per allò de veure el abans i el després, arribem a on hem deixat el vehicle un pic fets uns vint-i-vuit quilometres, casi dos mes que el recorregut complert del Camí de la Sequia que es de vint-i-sis, pugem al cotxe i cap a Hostalets de Balenyà, deixo al Salva i ja poso rumb envers Martorelles. Ens queden per transitar uns vuit quilometres de la Sequia, mirarem de fer un forat per concloure la ruta.

dimecres, 15 de febrer de 2012

SADERNES-SANT ANIOL D'AGUJA-SALT DEL BRULL-SALT DE LA NUVIA-SADERNES

Lloc de trobada:Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: Sadernes, aparcament nº3
Caminants: Salva i Francesc
Data: 15-02-2012
Hora d'inici caminada: 09:10:44
Hora d'arribada:16:47:49
Duració: 07:37:05
Alçada punt de sortida: 287 m
Alçada mínima assolida: 281 m
Alçada Màxima assolida: 552 m
Desnivell màxim: 271 m
Ascensió acumulada:878 m
Descens acumulat: 868 m
Guany: 265 m
Distancia recorreguda: 13.41 Km
Velocitat mitjana:1.7 Km/h (sense descomptar parades).
Sant Aniol d'Aguja
Aquesta setmana havíem quedat amb el Salva que la sortida seria aquest dimecres. en principi l'idea era fer la segona part del Camí de la Sequia, malgrat aixo i comentant que l'hi havien parlat molt elogiosament de la Riera de Sant Aniol, canviem sense pensar-ho gaire de plans i quedem que cercaré informació del lloc. Aquest mati a l'hora habitual ens trobem a Hostalets, pujo al seu cotxe i enfilem envers Olot, creuem el poble i ens dirigim a Montagut, passat aquest ja agafem la carretera que mena a Sadernes, uns quilometres abans d'arribar, ens aturem per visitar el Pont de Llierca que queda a la dreta de la carretera.
Pont de Llierca
Pont de Llierca. Pont d'estil romànic que travessa el Llierca. Es troba anant de Montagut en direcció a Sadernes. Es suposa que va ser construït a instàncies dels senyors de Sales cap a la segona meitat del segle XIV. En el segle XIV ja s’utilitzava amb finalitats comercials i es cobrava un peatge per a poder-lo creuar amb bestiar o mercaderies. El pont és d’un sol arc de 19.1 metres de diàmetre, 52.7 metres de longitud i 3 metres d'amplada La seva alçada és de 28 metres sobre el Llierca.
  Pont de Llierca




Vist el lloc tornem al vehicle i posem rumb envers Sadernes, el lloc es poc mes que l'església de Santa Cecília, l'antiga rectoria, l'hostal i un càmping, aquí te l'inici una pista de terra, semble que en dies de molta afluència i a partir de les nou del mati roman tancat el pas a vehicles en funció de si les escasses plaçàs d'aparcament estan completes o no. He llegit que lo ideal es deixar el vehicle al tercer aparcament cosa que aixi fem.
Santa Cecília de Sadernes
Santa Cecília de Sadernes.Temple edificat entre els segles XII i XIII, tot i que aquest indret ja surt esmentat en documents del segle X com a “Sanctae Ceciliae de Sadernes” en una donació feta pel comte-bisbe Miró de Besalú a favor del monestir de Sant Pere. Posteriorment el temple fou sobrealçat i fortificat.  El temple el forma una única nau, coberta amb volta de canó apuntada i acabada en un absis semicircular. Una cornisa, recolzada en mènsules, divideix la part original de la sobrealçada. En aquest pis superior podem trobar nombroses finestres en forma d'espitllera.
Santa Cecília de Sadernes
En el mur oest es troba la porta d'accés. Està formada per dos arcs de mig punt llisos, que emmarquen un timpà i una llinda també sense esculpir. Sobre aquesta porta hi havia una finestra de mig punt, de la que encara es pot veure una part, que posteriorment va ser substituïda per un ull de bou. Corona la façana un campanar de torre de planta quadrada, que es va construir a partir d'un de cadireta de dos ulls.  
Pont d'en Valentí entrevist des de la pista
Així doncs, comencem a caminar pista amunt a partir del tercer aparcament. En pocs minuts arribem a la desviació que ens portaria al Pont d’en Valentí. Decidim deixar la visita per a la tornada, a pocs metres del desviament que ens porta al pont hi ha el quart aparcament, semble que ara es zona reservada per vehicles d'emergència, tot just al seu davant surt una segona pista que baixa cap a l’esquerra, està protegida del pas dels cotxes per una cadena. Seguim per aquesta pista avall. En pocs minuts creuem la riera que està seca en aquest punt ja que, com descobrirem més endavant, l’aigua es desvia subterràniament a la petita presa del Gomarell.
restes del Moli del Riu
Tot just després de creuar la riera veiem una pista que surt a la nostra esquerra Una mica més endavant, veiem una senda que s’enfila a la nostra esquerra amb un rètol indicatiu de Sant Aniol i només uns metres més enllà les ruïnes de la Farga. Si volem podem seguir aquest camí, però ens torna a portar a la pista abans d’arribar a les ruïnes del Molí de Riu. Nosaltres seguim per la pista fins arribar al Molí de Riu (unes ruïnes a la dreta de la pista), quan portem fets una mica mes de tres quilometres arribem al Gomarell, petita presa on s'embassa l'aigua que canalitzada arriba a Sadernes, motiu aquest de per que fins ara no hem vist córrer aigua per la riera. En veient l'hora i lo idoni del lloc, decidim fer el mos del mati.
petita presa del Gomarell



Un cop enllestit el mos reiniciem la caminada, ara comença el tram potser mes bonic de tota la ruta, però al mateix temps es te que anar amb compte de no relliscar, anem per un camí empedrat i les pedres llisquen malgrat estar sec, m'imagino aixo amb el sol humit..........ara si que en aquells moments en que la vegetació ho permet, gaudim de l'espectacle del aigua, aigua de extraordinària transparència, la visió dels engorgats i el so de l'aigua fent camí  entre les pedres crea una sensació que no te preu per a aquells que gaudim tant de l'aigua. 
Pont Penjat
Quan portem una mica mes de quatre quilometres i mig arribem a un pont penjat que sembla substitueix a un antic pont de fusta,  des de la presa fins aquí el camí anava enclotat en mig d'altes parets, ara va agafant mes amplada, uns quants metres mes endavant creuem altre cop la riera, ara per damunt d'unes pedres, uns metres mes i trobem a la dreta de  la pista una petita cavitat formada per restes de una torbera,  set-cents metres mes i arribem a les restes del Moli de Sant Aniol, vist el lloc seguim camí, tornem a creuar la riera per unes pedres i ja arribem a Sant Aniol un pic fets uns sis quilometres.
creuant la riera
Sant Aniol d'Aguja. El monestir d'Aguja fou fundat l'any 859, en territori del pagus de Besalú del comtat de Girona, per un grup de monjos benedictins procedents del de Santa Maria d'Arles, al Vallespir, que havia estat saquejat pels normands. El 872 Racimir, el primer abat del nou monestir, obtingué del rei franc Carles el Calb el reconeixement d'un territori propi que comprenia les valls de Sadernes, d'Aguja i de Riu, fins al forat de Treu i les cingleres de Gitarriu, i també la possessió de l'església de Sant Llorenç del Mont, a la muntanya del Mont.
Sant Aniol d'Aguja
L'església de Sant Llorenç del Mont esdevingué una cel·la monàstica filial del monestir, però aviat experimentà un fort auge. Aquest fet i l'aïllament d'Aguja portà els monjos a decidir, cap al 1003, el trasllat de la comunitat a Sant Llorenç del Mont, que a partir d'aleshores esdevingué la seu de l'abadia i un monestir independent i influent al comtat de Besalú. L'església d'Aguja, amb advocació a sant Aniol, es convertí en una simple parròquia dependent del nou monestir, de la qual depenia alhora Sant Feliu de Riu, i en un santuari. El santuari de Sant Aniol d'Aguja, vigent ja a l'antic monestir, es fonamentava en la tradició de l'establiment de sant Aniol en aquest lloc, procedent del Vallespir. El sant hi guariria el mal d'ulls amb l'aigua que regalima de la cova de l'Abat, situada al costat de l'església, que va esdevenir un pol d'atracció de pelegrins.

Sant Aniol d'Aguja, interior
Actualment, els pelegrins han estat substituïts pels excursionistes, atrets per l'espectacular bellesa natural de la vall i els seus engorjats, i l'antiga parròquia ha estat annexada a la de Santa Cecília de Sadernes, si bé cada diumenge de Pasqua Granada s'hi continua celebrant l'aplec de Sant Aniol (o dels Francesos), que reuneix gent de la Garrotxa i del Vallespir i que als primers anys del segle XX fou descrit per Marià Vayreda a La punyalada.
Cal Sastre, antiga rectoria i refugi, avui, casi en ruïnes
L'església de Sant Aniol d'Aguja és un edifici­ romànic del segle XI, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 1983. És un temple de reduïdes dimensions, d'una sola nau, coberta amb una volta de canó de poca alçada. Té un absis semicircular, decorat amb lesenes i arcs cecs típics del romànic llombard. El teulat és a dues aigües. Fins a 1936 hi havia un annex tardà a davant, amb coberta d'embigat de fusta, que es va enfonsar. Aquest espai forma ara un petit pati, al qual s'accedeix per una escala de pedra. La façana fou reconstruïda després de 1949 pels soldats que custodiaven la frontera.
La porta, també modificada, és al centre i té un ull de bou a sobre. Al capdamunt de la façana hi ha un petit campanar de cadireta. Per l'interior de l'església i també per l'exterior, a través d'una baixada amb graons i rampa, s'accedeix a una cripta. És una capella subterrània excavada a la roca, coneguda com la cova de l'Abat, dels murs de la qual brolla aigua que tenia, segons la tradició, propietats curatives per a molts mals.
Gorg Blau
Un cop hem fet complida visita del lloc i  hem reposat l'aigua de les botelles en la seva fresca font, seguint les indicacions d'un retol que indica al Salt del Brull, agafem un corriol, fets uns cinc-cents metres arribem a un dels llocs amb mes encant del recorregut, nomes per poder gaudir d'aquest racó paga la pena la caminada, es tracta del Gorg Blau, un petit salt d'aigua que dona lloc a un gorg de gran bellesa, el color de les seves aigües de un blau turquesa em deixa bocabadat.
Gorg Blau
 Presses un munt de imatges i omplerts els ulls de tanta bellesa, seguim a trobar el Salt del Brull, a partir d'aquí el camí casi no existeix, el tens que endevinar mes que veure, sort del minso cabdal d'aigua, si no, nomes es pot arribar al salt mullant-nos alguna cosa mes que els peus. De la precaució amb la que es te que anar, en son mostre dues creus de ferro en memòria de dos joves que van perdre la vida allí.
Salt del Brull
Tornem sobre les nostres passes i arribem altre cop a Sant Aniol, pel darrera de la capella baixem a la riera per veure uns ponts de fusta que salven la riera, tornem dalt i pel darrera de la font agafem el GR-11 o Sender dels Pirineus, el sender es va enfilant poc a poc passant per zones de bosc, petites tarteres i amb trams força aeris, arribem al Salt de la Nuvia, petit balco on vencent el vertigen, gaudeixo de les vistes, en un tram una mica mes ample i assolellat, decidim fer el segon mos del dia. Enllestit el mos reiniciem la caminada, ara el sender ja comença a davallar, en pocs metres som davant de un cartell que ens indica que si seguim anirem a sortir a Talaixa, agafem un trencall que per l'esquerra i en forta davallada ens porta a sortir a la presa del Gomarell.
Pont d'en Valentí
Seguim el corriol aigües avall, a l'alçada del Moli del Riu ens retrobem amb la ruta que hem emprat aquest mati, ruta que ja no deixem fins que arribats al trencall que baixa a trobar el Pont d'en Valentí, decidim baixar per veure el lloc i fer unes fotos, tornem dalt i ja fem els metres que ens separen del vehicle, ens hi pugem i arribats a Sadernes li dic al Salva que pari un moment per fer unes fotos a Santa Cecília, ara ja si posem rumb envers Hostalets de Balenyà, arribats, ens acomiadem i jo enfilo envers Martorelles. Arribo a casa cansat malgrat la poca distancia recorreguda, cansat però feliç encara porto a les retines l'imatge de tants racons dignes de guardar en el record.