diumenge, 25 de març de 2012

TANCAT PER TRASLLAT


 "Aquest bloc ha efectuat una operació no admesa i serà interromput. Si el problema persisteix massa temps, contacteu amb l' administrador del bloc"

Ara si, ara es arribat el moment, ens traslladem a viure al País Valencià, malgrat tot, aixo no es un adéu, nomes es un "fins la propera" estarem per aquí no tant com jo voldria, però segur que mes que "alguns" desitjarien...........bo, espero que aquests, siguin mes be pocs que molts.

No es un adéu, no obstant vull agrair tots els bons desitjos que he rebut aquests dies, tant en persona com per aquí, m'emporto un bon grapat d'amics, uns, de carn i ossos,  altres de virtuals, que no per aixo menys reals que els altres.

Suposo que amb tot lo que comporta un trasllat, estaré uns dies sense actualitzar el bloc, queda clar que aquest bloc seguira fent-se reso de tot allò que tingui a veure amb el Trotacamins de Martorelles tal com ha estat fins ara, nomes que evidentment, de les caminades que no pugui assistir, us lliurareu de tenir que llegir aquelles interminables ressenyes que qual "abuelo Cebolleta" escrivia.




divendres, 23 de març de 2012

VALLVIDRERA, TANT A PROP I TAN DESCONEGUDA

Dintre del Taller de Català que porta a terme el Joan Sanjuan i Esquirol a la Biblioteca de Martorelles, esta prevista una sortida a les instal·lacions del  Museu d'Historia de Barcelona que es troben a Vallvidrera, com ja es habitual en les seves sortides culturals, ens ha demanat als Trotacamins de Martorelles el nostre suport "tècnic" lògicament hem acceptat encantats la seva petició. Per a tal fi, avui a les vuit del mati, ens hem trobat el Julio, el Jordi, el mateix Joan i jo, ens hem dirigit a l'estació de Mollet-Sant Fost on hem agafat el tren fins a Sant Cugat del Vallés, aquí hem fet transbord amb els catalans fins al Baixador de Vallvidrera. 
vil·la Joana, Vallvidrera, museu Verdaguer
Vallvidrera (possiblement de vallevitraria, per l'abundància de vitriaria) és un nucli de població que actualment forma part del districte de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona, concretament dins del barri de Vallvidrera, Tibidabo i les Planes. Originàriament va ésser un terme independent, l'any 1890 es va agregar al que era llavors municipi de Sant Vicenç de Sarrià, que en ser integrat a Barcelona el 1921, també va fer-hi entrar Vallvidrera. El seu nucli principal està situat al sud-est de la serra de Collserola sobre el colls de Vallvidrera (362 m) i de la Vinyassa (350 m).

L'antic terme de Vallvidrera va estar vinculat estretament amb la seva església: Santa Maria de Vallvidrera. D'aquest temple es té la primera noticia registrada a l'any 987 en un document on es refereix a l'església, pertanyent llavors a la parròquia de Valldoreix. En el segle XIII es constituí parròquia independent, aixecant-se l'actual edifici entre el 1570 i el 1587 seguint l'estil de gòtic tardà. Al segle XVII va ser restaurada, tancant-se al culte durant la Guerra Civil.
placa commemorativa mort Jacint Verdaguer
El 1355, la jurisdicció sobre Vallvidrera i Santa Creu d'Olorda fou venuda per Pere el Cerimoniós a Pere Desllor, i va retornar a la corona el 1385, aportant els habitants de Vallvidrera els diners necessaris. Sempre fou un nucli molt poc poblat i amb una població més aviat dispersa. A finals del segle XIX es convertí en lloc d'estiueig per als barcelonins i es varen construir nombrosos edificis, així com alguns hotels. En 1864 es va inaugurar el pantà de Vallvidrera amb les funcions de reserva d'aigua potable per a l'ales-hores municipi de Sarrià, i el 1906 el Funicular de Vallvidrera. El 1890 Vallvidrera va deixar de ser un municipi independent en agregar-se a Sarrià, que el 1921 es va incorporar a Barcelona.

Ens hem dirigit envers el museu de Vil·la Joana envoltats de infants i mestres amb el conseqüent guirigall, arribats, ens hem trobat amb la desagradable sorpresa de que el museu tanca entre setmana, nomes es obert per a grups amb visita concertada.

Situat al cor de la serralada de Collserola, aquest museu ocupa una masia del segle XIX, la Vil·la Joana. Aquí va morir l’any 1902 el poeta Jacint Verdaguer, màxim representant de la Renaixença de les lletres catalanes. S’han mantingut intactes les estances que l’autor de Canigó ocupà els darrers dies de la seva vida. El visitant, a més, pot atansar-se a la vida i obra del poeta a través d’imatges i documents. Jacint Verdaguer, un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va passar els seus últims dies en aquesta casa pairal.
Font Vella
Asseguts en una de les múltiples placetes, hem fet el mos, el Julio a tret un bon tros de Pa de Pessic sortit de les mans de la Maria Teresa que ens ha fet les delícies, enllestit aquest, hem demanat informació al Centre d'Interpretació, ara i seguint les seves indicacions, hem tornat a l'estació per un passeig ombrívol i amb múltiples fonts i arbres.

Creuant la carretera i pel Camí del Pantà jem anat passejant i gaudint de l'espai, poc abans de arribar a la presa del pantà, ens hem aturat davant l'entrada de la Mina Grott avui en dia tancada per un reixat. La Mina Grott és un túnel de quasi un quilòmetre i mig  que connecta el Pantà de Vallvidrera amb la part baixa del barri de Vallvidrera, a prop de l'estació inferior del Funicular de Vallvidrera. La seva construcció es dugué a terme l'any 1855 per dur l'aigua del pantà fins a l'antic municipi de Sarrià. Durant aquell temps la mina era explotada per una companyia que visqué uns anys força esplendorosos però que mica a mica va anar fent fallida.
trenet de Mina-grott 1908
Poc temps després, just al començament del segle XX, un jove enginyer de la companyia de tramvies anomenat Carles Emili Montañès i Criquillion presentà un revolucionari projecte que pretenia construir-hi una via de 0,60 metres i a la vegada ampliar la seva secció per a fer-hi passar un trenet destinat a traslladar els barcelonins que anaven a gaudir de la natura a la serra de Collserola. A la vegada el projecte assegurava la continuïtat del transvasament d'aigua des del pantà.
trenet de Mina-Grott, 1908
El 13 de juny de 1908 quedà tot enllestit i s'efectuà el viatge inaugural. Es tractava d'un vagó elèctric amb capacitat per a 36 passatgers, el vehicle disposava de dos carburers i per tot el túnel hi havia vuitanta bombetes de colors. L'èxit del trenet fou total, de fet prop de 40.000 persones van viatjar-hi durant el curt període en què va funcionar, per lo que tant el Parc d'atraccions del Tibidabo com l'empresa explotadora del tren de Sarrià en varen veure un fort competidor. Les pressions i influències en contra de l'opinió popular van obligar a que la instal·lació deixes de funcionar al 1909. Malgrat això encara es va resistir a desaparèixer i fou de molta utilitat per al transport d'obrers i material en la construcció del túnel de Ferrocarrils de Catalunya, actualment Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya fins a la seva clausura al 1916.
Pantà de Vallvidrera
Hem arribat a la presa del pantà, a tocar d'aquest es troba la casa del guarda, per unes escales hem pujat dalt i ens hem trobat que el nivell d'aigua, ens mostra les conseqüències del prolongat episodi de sequera. Tranquil·lament hem anat donant la volta al pantà, arribats a la cua, hem tornat per l'altre banda, ara ja, sense pauses, pero sense presses, hem anant fent camí fins sortir altre cop a l'estació dels catalans, ara ja ha estat qüestió de fer a la inversa el mateix proces que al mati, arribats a l'estació Mollet-Sant Fost,  xino xano xino xano, hem fet el camí que ens separava de Martorelles, aquí ens hem acomiadat fins.................



diumenge, 18 de març de 2012

PETIT POBLE D'UN PAIS PETIT

Era un país petit, tan petit, que com deia un dels seus trobadors mes reconeguts, des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí,. en aquest país, havia un poble tambe petit, aquest poble, malgrat tenir el seus orígens dalt un turo conegut com el Turo de Can Gallemi, s’havia anat estenent més en direcció a la vall per on transcorria un riu de vell antuvi d’aigües netes i cristallines, tan es així que alguns vilatans, encara recordaven les remullades en la calor de l’estiu.

Malgrat estendre’s cap a la vall, i degut al seu desnivell, els seus habitants mai tenien els dos peus al mateix nivell, cosa que havia fet notar un dels seus historiadors, aquest, havia estat el primer batlle democràticament escollit desprès d’uns llargs 40 anys de foscor. En aquest petit poble, allò que hom anomena societat civil s’agrupava al voltant de entitats amb interessos semblants, vaja, com sempre ha estat. Alguns, aprofitaven qualsevol avinentesa per deixar caure damunt els veïns tota una parafernàlia de “Llamps i Trons” amb els conseqüents escarafalls i satisfacció de la gent

Altres, seguint les passes de un tal Anselm Clave, que havia viscut molt de temps feia, es passaven hores i hores assajant belles melodies que desprès, regalaven a tots aquells que les volien escoltar. També hi havia un grup de dones progressistes, aquestes havien escollit com a nom del grup, el d’una afamada escriptora desapareguda feia anys, entre altres moltes activitats aquestes dones feien una caminada cada mes, en aquesta tasca, tenien la inestimable col•laboració d’un home, aquest, els hi preparava els cartells, les guiava per els intricats camins de la serralada, tot es te que dir, aquest home que no tenia ni un pel de tonto i si un gran cor, com tot gran home, tenia al costat una gran dona, apart de una magnifica cuinera i millor rebostera.

En aquest grup de dones progressistes, n’hi havia una que a mes a mes de progressista, era com us ho podria dir......................una mica bruixa, una bruixa que des de el seu “Racó” esperava la visita de la gent que necessitava ser guarida, ja fos del cos, com de l’anima.
Un dia, el home del gran cor, es va cansar de fer de guia, necessitava agafar allò que en diuen un any sabàtic, o dos, o tres........jo seguiré caminat amb vosaltres els hi va dir, però no em demaneu mes............ qui faria de guia ara, qui ocuparia el seu lloc.

La dona progressista i una mica bruixa, feia dies que des de la finestra del seu “Racó”, veia passar a un nou vingut que amb la motxilla a l’esquena i la càmera de fotos sortia de casa per explorar la serralada, aquest nou vingut feia cara de anar perdut, de no trobar el seu lloc, la bruixa, malgrat el nou vingut no li ho demanes, va pensar que era la seva obligació ajudar-lo a trobar el seu lloc, pensant pensat, va trobar la solució, ho va comentar amb la “jefa” de les dones progressistes, quan aquesta li va donar el vist i plau, la bruixa es va posar molt contenta, estava convençuda que tenia la solució per guarir l’anima del nou vingut.

El va cridar i li va dir: Necessitem de la teva ajuda, a tu t’agrada caminar, coneixes llocs dignes de visitar, et demanem que ens facis de guia, veieu com s’ho fan venir les bones bruixes¡¡¡ El nou vingut va dir que si, com s’hi podia negar, això omplia el vuit que portava, així dons va començar una etapa molt fructífera, si mes no, per al nou vingut, es va trobar acollit dintre d’un heterogeni grup de persones, persones amb les seves virtuts, amb els seus defectes, tal como era ell, un cop al mes sortien tots plegats, el nou vingut seguia sortint sol entre setmana, però la bruixa des de la finestra del seu “Racó”quan el veia passar, sabia que quelcom havia canviat dintre del ara ja no “nou vingut”

Al poble, també  vivia un home amb cara de murri i amb la barba canosa, aquest home, malgrat haver nascut en una gran ciutat a l’altre banda de la Serralada, havia escollit el petit poble per viure-hi, a part de viure, feia de cronista de la vida del poble, hom sabia que si volia estar al dia, tenia que visitar el bloc que el home publicava en un lloc que coses de les noves tecnologies, ningú sabia on era però que nomes dir: La “nube”, o Internet, tothom feia veure que coneixia, aquest home, va començar a donar fe de les caminades del grup de dones, donant fe, donant fe, s’hi va trobar tan a gust que tan ell com la dona, s’hi varen quedar.

Un bon dia, la “jefa” del grup de dones va cridar-les a reunió, això no rutlla els hi va etzibar, les antigues estem cansades i no entra gent nova, vist això, el grup va decidir amb pena,donar per conclosa la seva llarga trajectòria. Davant d’això, algunes de les persones que amb assiduïtat participaven en les caminades, varen dir que eren molts anys de caminar plegats, de bons moments gaudits, de vincles d’amistat, TENIM QUE FER QUELCOM va dir algú.

Així va estar que un grup es varen reunir al “Racó” de la bona bruixa: l’historiador que havia estat batlle, el cronista amb cara de murri, el home del gran cor que ja havia descansat prou, una de les mes fidels i assídues caminantes que cada 19 de març celebrava la seva onomàstica, la bruixa i el seu marit, sempre amb el somriure als llavis i també el nou vingut que ja no ho era, potser em deixo algú, però clar, fa molt de temps i jo, jo no hi era, entre tots varen decidir que malgrat tot, el grup tenia que continuar endavant.

Així va néixer allò que tothom coneix com “Els Trotacamins de Martorelles” si us plau, no maldigueu al pobre corrector, no cerqueu al diccionari el mot  Trotacamins, no ho trobareu, el mot, es fruit del mestissatge que es dona dins el grup, be com de tota la societat, de fet aquell Pais Petit, havia estat sempre terra de mestissatge, això si, ningú pot negar que potser pel mot, o pel grup en si, el cas es que els Trotacamins han esdevingut en una cosa exitosa, potser per les cròniques que l'home amb cara de murri escriu al seu bloc, potser pels tints èpics amb que l’historiador i antic batlle els embolcalla en els seus escrits, potser per............qui sap per que, lo cert, es que segons em diuen, en les dues ultimes caminades han traspassat el llindar dels 30 caminants.

També m’han dit que el “nou vingut” que ja no ho era, comença una nova etapa, i se’n va a ser un nou vingut en altres terres, i que per aquest motiu, el dissabte li varen retre un sentit comiat, que es varen reunir un nombrós grup de Trotacamins i que el nou vingut que ja no ho era, entre llàgrimes d’emoció i també de pena, va anar destapant no nomes els regals i els obsequis, coses materials a la fi, si no les mostres de amistat i estima, em diuen que especialment emocionat se’l va veure mentre fullejava l’àlbum fotogràfic resum de tantes i tantes caminades i que havia preparat  l’home amb cara de murri i que portava unes lletres plenes  de sentiment escrites per l'historiador i antic batlle, aixi com  també mentre visionava el DVD que l’home sense un pel de tonto, però amb un gran cor, havia preparat d'amagat.

Em diuen que el nou vingut que ja no ho era, desprès dels comiats, va marxar amb la seva dona cap al nou destí, encara que no de manera definitiva de moment, em diuen que per la nit, connectat a Internet i en veient la crònica de l’home amb cara de murri i les fotos i comentaris penjats al Facebook, va  tornar a sentir com les llàgrimes li lliscaven galtes a baix, be, tampoc os ho podria assegurar, tal como m’ho han explicat ho explico


Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte, ja s’ha fos


PD. Qualsevol paregut amb la realitat es pura coincidència…………………O NO¡¡¡


El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

                                   Lluís Llach


Des del cim del Galceran
–Sant Miquel i Castellruf
a toc d’ocell i campana–
veig la pàtria que m’albira:
petita i perfumada.

                   Joan Sanjuan i Esquirol 2012

dijous, 15 de març de 2012

GORGS DEL RIU BRUGENT, LES PLANES D'HOSTOLES (LA GARROTXA)

Lloc de trobada:Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: oficina de turisme, Les Planes d'Hostoles, Garrotxa
Caminants: Salva i Francesc
Data: 14-03-2012
Hora d'inici caminada: 09:13:16
Hora d'arribada:  17:29:51
Duració: 08:16:35
Alçada punt de sortida: 343 m
Alçada mínima assolida:  264 m
Alçada Màxima assolida: 426 m
Desnivell màxim: 162 m
Ascensió acumulada:466 m
Descens acumulat: 461 m
Guany: 82 m
Distancia recorreguda: 23.40 Km + 1.75 Km a Sant Feliu de Pallerols
Velocitat mitjana:2,8 Km/h (sense descomptar parades).
al Moli dels Murris
Quan el passat juliol varem fer la sortida al Puigsacalm  i de baixada ens aturàvem a Sant Feliu de Pallerols a fer el mos del migdia en una petita zona de pícnic a tocar del Riu Brugent, em va sobtar  trobar un riu del que no n'havia sentit a parlar, be si, però del seu germà tarragoní, aixo va fer que cerqués informació a Internet i la cerca em va portar fins la web de l'Ajuntament de Les Planes d'Hostoles. Aquí vaig veure que el riu en el seu recorregut pel terme municipal, havia creat una serie de salts d'aigua i gorgs de gran bellesa.  Malgrat constar com a llocs d'interès del municipi, no vaig trobar la localització exacte d'aquestos, per aixo va quedar aparcat a la carpeta de possibles llocs a visitar.
el Brugent al seu pas per Sant Feliu de Pallerols
Diumenge, durant la sortida dels Trotacamins, parlant amb el Salva li comento que aquesta setmana no se si podrem sortir, davant l'imminent marxa, tinc algunes gestions a realitzar, dilluns en veient que dimecres tinc un forat a l'agenda, el truco i quedem per sortir, com no havia preparat res,  comento la possibilitat de anar a cercar els gorgs del Brugent i li sembla perfecte, en el ben entès que serà una sortida atípica i en la que ens tindrem que refiar molt de les indicacions que ens puguin donar. No obstant a partir del mapa de la web de l'ajuntament faig una somera localització dels gorgs mes  nombrats.
Font de la Bomba, Les Planes d'Hostoles
Aquest mati quan son dos quarts de vuit recullo al Salva i posem rumb envers Les Planes d'Hostoles, com l'idea és provar a veure si trobem oberta la oficina de informació turística, arribats a Sant Feliu de Pallerols, el Salva comenta de fer una mica de temps mentre donem un tomb pel poble, dit i fet, fem una rapida visita pel nucli antic del poble i prenem un primer contacte amb el Brugent que travessa el poble, tornem al vehicle i ja encarem a trobar Les Planes d'Hostoles, arribem, deixem el vehicle a tocar del poliesportiu i ens dirigim a la oficina de turisme, aquí em trobo amb lo mateix que a la web municipal, i malgrat la bona voluntat del noi que ens aten, poca informació nova ens emportem.
Gorg de La Plana
Sortint de la oficina agafem la Via Verda del carrilet en sentit Amer, arribats al Torrent de Llameca girem envers la dreta i travessem el poble pel carrer de La Font, arribats al Brugent preguntem pel gorg de Can Minguet a una dona, ens comenta la dificultat per accedir ja que esta colgat per la vegetació, ens hi apropem tot lo que podem per treure unes imatges i seguim camí, arribem a Can Pauli i ens trobem a un estadant que esta enfrascat en les feines de l'hort, li preguntem i  amb molta amabilitat ens indica amb tot detall la forma d'arribar a una serie de gorgs, gracies a les seves indicacions, visitem els gorgs següents: del Tifell, de La Plana, de La Pedrera, de La Llaura i de La Torre o de L'Olla, entre gorg i gorg, aprofitem i fem el primer mos del dia.
Gorg de La Pedrera
Ara agafem la Via Verda del Carrilet per on caminem una bona estona, arribats al Camí de les Planes d'Hostoles a Cogolls l'agafem, arribem a l'ermita de Sant Pelegrí que visitem per fora, ara ens apropem al Moli de Sant Pelegrí on prenem contacte amb la Riera de Cogolls, tributaria del Brugent, aquesta riera te llocs de gran bellesa degut al treball que l'aigua ha realitzat damunt de la lava primigènia, no tenim que oblidar que som al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, vist el lloc tornem sobre les nostres passes uns pocs metres i agafem el desviament que ens portara al gorg del Moli dels Murris, murris tenien que ser els que varen decidir el lloc per edificar el moli, el lloc em captiva per la seva agrest bellesa, llastima no portar tovallola, una capbussada hagués caigut malgrat l'època en que estem.
Gorg del Moli dels Murris, Riera de Cogolls
Tornem al Camí de Cogolls que desfem fins a una cruïlla que trobem poc abans d'arribar a la Via Verda, aquí agafem per la pista que ens sembla que ens pot portar al pròxim destí, el Moli de Vilamala, poc abans d'arribar a La Casica decidim parar a fer el segon mos. Enllestit el frugal àpat, reiniciem la caminada i  arribem a les instal·lacions del Càmping Moli de Vilamala a tocar mateix de la Riera de Cogolls, sota  del càmping es troba el gorg i el salt d'aigua, vist el lloc,ara agafem el Camí de Vilamala que ens porta a sortir a la C-63 que agafem en direcció al poble, arribem on tenim el vehicle, ens desempalleguem de les motxilles i decidim provar a trobar l'ultim gorg dels que teníem previst visitar.
Gorg del Moli de Vilamala, sota el càmping del mateix nom
Agafem la Via Verda en sentit Amer, trobem a un home descansant a la vora del camí i li preguntem, ens dona unes indicacions i seguim Via Verda endavant, ens ha comentat que tindrem que trobar una capella i una pista de terra molt ample, al no indicar-nos temps ni distancies i confiats amb les indicacions. anem fent quilometres fins que decidim que hem anat massa lluny, tornem sobre les nostres passes,  trobem un estret i costerut corriol que semble baixar a trobar el Brugent, mes veient l'hora i al no estar segurs que ens porti al lloc, decidim obviar-lo i tornant sobre els nostres passes arribem al vehicle, ens hi aposentem i posem rumb envers Hostalets de Balenyà, ens acomiadem amb el Salva i ja em dirigeixo  envers Martorelles, malgrat el mal regust de no haver trobat el Gorg de Santa Margarida, ha estat un dia ple de satisfaccions i he vist uns llocs, que m'emportaré en el sarró dels bons records.

diumenge, 11 de març de 2012

CAMINADA TROTACAMINS MARÇ: RIELLS-SANT MIQUEL DEL FAI-RIELLS

Avui, com cada segon diumenge de mes, (con permiso del gobierno y si el tiempo lo permite) els Trotacamins de Martorelles hem portar a terme la sempre esperada caminada mensual, avui, el destí era Sant Miquel del Fai. Tan es aixi que a les nou del mati ens trobàvem davant la Masia Carrancà 24 expedicionaris que després de les fotos de rigor, entre elles la oficial de l'Antonio, ens hem repartit entre el vehicles i hem posat rumb envers Riells del Fai, arribats, ens trobem ja allí al Salva i la Joaquina, al Domenec i a la Dolors i al Jose Mª i a la Rosa, amb els quals, el nombre de senderistes arriba als 30.
preceptiva foto de grup prèvia a la sortida
Un cop enllestides les salutacions iniciem la caminada anant a trobar el Camí de Sant Miquel del Fai, poc abans de arribar a La Pineda agafem un corriol que per l'esquerra de la pista va a trobar el Tenes, passem per la Font de La Pineda i el seu plàtan monumental (platanus x hispanica) d'extraordinàries proporcions, baixem a visitar el Gorg del Jeroni i ja des d'aquí, anem a trobar altre cop el Camí de Sant Miquel del Fai no sense abans passar per les restes del Moli de la Madella. Passada la casa i després de passar entre els dos pals que assenyalen l'inici, comencem a enfilar-nos pel camí empedrat que transcorre damunt de l'antic camí medieval que empraven els monjos per pujar i baixar del monestir.
toca rascar-se la butxaca
Sant Miquel del Fai és un monestir erigit sobre un cingle en el segle XV a partir d'una església anterior. Representa un bell exemple del gòtic a Catalunya. Es troba situat al capdamunt de la Vall de Sant Miquel, dins el paratge natural dels Cingles de Bertí, en el terme municipal de Bigues i Riells i àmbit del poble de Riells del Fai, al Vallés Oriental. Per damunt mateix del monestir discorre el termenal del seu municipi amb el de Sant Quirze Safaja, al Moianes, però adscrit administrativament al Vallès Oriental.
ermita troglodita de Sant Miquel
El priorat de Sant Miquel del Fai va ser un lloc de culte habitat per una comunitat de monjos benedictins des del segle X fins al segle XVI. Va ser fundat per Gombau de Besora, senyor feudatari del Castell de Montbui, després de rebre en donació dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda, l'alou del Fai l'11 de juny del 997 la cova on es venera sant Miquel Arcàngel (speleam suam, cum venerandis titulis que infra sunt, quod est sanctum Michaelem Archangelum. El 1006 ja funcionava el monestir com a tal, aprofitant com a església la primitiva de Sant Miquel.
el Tenes vist del darrera
Començà essent un monestir independent, però el 1042 es vinculà a Sant Víctor de Marsella. Al llarg de la història rebé nombroses i importants dotacions, entre les quals Sant Vicenç de Riells el 1043 i Sant Julià de Lliçà d'Amunt el 1148, a més de moltes rendes diverses. A principis del segle XIV la comunitat es fixà, en un prior, dos monjos i dos beneficiats, però amb el temps anà decaient, fins que quedà amb un o dos monjos, tan sols, i un capellà encarregat de la parròquia annexa. Aquesta parròquia, de primer era a la propera església de Sant Martí del Fai, però es traslladà a l'església del monestir, més ben preparada. Malgrat la decadència que sofria, es féu en aquell moment la gran casa prioral, ja que la decadència era de la comunitat, no de les seves rendes. El 1567 el monestir fou secularitzat i les seves rendes donades a l'ardiaca menor de la catedral de Girona; foren aquesta ardiaques qui en tingueren la possessió, i foren ells qui feren les darrers obres importants: el pont sobre el Rossinyol i l'escala d'accés al monestir que forada la roca (feta el 1592, segons la inscripció que hi consta). Eren ells qui feien de prior, i nomenaven el sacerdot que tenia cura de la parròquia.

El 1832 fou abolit el priorat, i el 1835 va ser espoliat i venut. D'aquesta manera va passar a mans particulars, que a la segona meitat del segle XX i primers anys del XXI convertiren el lloc en un destí turístic important. L'explotació comercial del lloc no ha estat prou curosa, i alguns elements antics han estat destruïts sense cap mena de criteri ni planificació.
ermita de Sant Martí de Riells
Arribats dalt del monestir, la gran majoria decidim entrar a visitar el recinte després d'abonar el preu reduït per a senderistes, al costat de la piscina i aprofitant que hi espai i llocs per asseure, fem el mos, quan semble que ja hem acabat tan feixuga tasca, l'Antonio i la Manuela treuen de la motxilla una ampolla de cava i uns gots i proposen un brindis a la meva salut i amb desigs de tot lo millor en la nostra nova etapa, no ho puc evitar i noto una certa humitat als ulls.............GRACIES DE TOT COR.
Coves de la Tosca
Ara ja iniciem la visita del lloc, primer la ermita troglodita de Sant Miquel, després anem resseguint el sender, passem per sota del Tenes amb els naturals escarafalls, arribem a l'esplanada on es troba la ermita de Sant Martí de Riells, aquí també te l'inici la visita de les Coves de la Tosca, visita a la que ens apuntem uns quants, aixo si, després de protegir-nos el cap amb uns cascs, mida aquesta que resulta d'allò mes adient com podem comprovar poc després. Acabada la visita a les coves iniciem el retorn, quan som davant les escales que baixen a les Coves de Sant Miquel uns diuen de visitar-les i altres que ja es tard, passem de llarg i ja anem a trobar la sortida.

Un cop tots reagrupats comencem la davallada pel mateix camí empedrat per on hem arribat unes hores abans, arribem a Riells i després dels acomiadaments de rigor, ens repartim en el vehicles de la mateixa manera que a l'anada, per la carretera ens trobem que tenim que donar mitja volta amb motiu de trobar-nos amb La Passada dels Tres Tombs, aixo fa que arribem a Martorelles a un quart de tres, minut mes o menys


VEURE FOTOS DE L'ANTONIO

VEURE FOTOS DEL JULIO


dijous, 8 de març de 2012

ELS EMPEDRATS I EL BULLIDOR DE LA LLET ( Cadi-Moixero)

Lloc de trobada:Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: Cal Cerdanyola, l'Hostalet, Baga
Caminants: Salva i Francesc
Data: 07-03-2012
Hora d'inici caminada: 09:30:01
Hora d'arribada: 16:40:11
Duració: 07:10:10
Alçada punt de sortida: 916 m
Alçada mínima assolida: 904 m
Alçada Màxima assolida: 1736 m
Desnivell màxim: 832 m
Ascensió acumulada:1218 m
Descens acumulat: 1206 m
Guany: 819 m
Distancia recorreguda: 11.22 Km
Velocitat mitjana:1.5 Km/h (sense descomptar parades).
refugi de Sant Jordi
Aquesta setmana havíem quedat amb el Salva de arribar-nos a Baga per fer el PR-125 o Sender dels Empedrats com també es conegut. a tres quarts de vuit el recullo a Hostalets i enfilem a trobar Baga, deixem el nucli i agafem la pista que mena al veïnat de l'Hostalet, arribats, deixem el vehicle i donem inici a la caminada
Font Nostra, l'Hostalet
Aquest itinerari té dues parts ben diferenciades: la pujada es fa seguint l’antic camí ral de la Cerdanya –ombrívol i refrescant- que segueix la vall del riu Pendís, que s’ha d’anar creuant a gual en molts indrets. Com a contrapunt, la baixada ressegueix l’esquena de la Boixassa, ampla i assolellada, amb grans panoràmiques i una manca total d’aigua. El camí de pujada, senyal de la seva importància, estava empedrat en molts punts per evitar l’erosió, sobretot als pendents. Encara es poden veure les pedres clavades de costat.
l'Hostalet, antic hostal del Camí Ral de Cerdanya
La ruta s’inicia al veïnat de l’Hostalet. A l’inici de l’itinerari hi ha dues cases al costat de la pista de la Dou hi ha cal Cerdanyola, que temps enrere tenia un molí que aprofitava les aigües del riu del Pendís. La casa de l’Hostalet queda a l’altra banda del riu, al costat del camí que puja cap al coll de Pendís pels Empedrats. Està enrunada, però encara és observable l’estructura d’una masia del segle XVI amb afegits posteriors a causa del seu ús com a hostal del camí ral de la Cerdanya.
el Bullidor de la Llet, (baixat d'Internet)
Sempre seguint les marques blanques i grogues del PR-125, començarem a pujar pel costat del riu que travessarem al cap d’un quart d’hora cap al vessant esquerre pel pont dels Empedrats, des d’aquí és observable la imponent esqueixada que han obert les aigües a la roca calcària. Abans d’enfilar el congost dels Empedrats, trobarem un camí que surt a l’esquerra i creua el riu a gual, aquest camí porta a l’anomenat Bullidor de la Llet, un impressionant brollador d’aigua en unes fissures de la paret calcària. S’hi arriba després d’un fort repetjó, però només és interessant en èpoques plujoses, nosaltres ens el varem trobar sec.
el Bullidor de la Llet que ens hem trobat
A partir d’aquest punt, el camí entra decididament a la llera del riu vorejant la imponent roca que l’estrangula: és la zona dels Empedrats. Ara ja es confonen riu i camí i cal anar seguint les passeres. Si baixa molta aigua, la remullada és segura, nosaltres ens la varem estalviar, ben aviat trobem la gorja d’Escriu es tracta d’un indret d’una gran bellesa on el camí es manté enlairat sobre el riu que salta i llisca entre les roques.
Salt d'Aigua, Els Empedrats
Arribem a la fi davant el refugi Sant Jordi i l’enllaç amb el GR 107 (Camí dels Bons Homes). El refugi nomes obre els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Quan no hi ha guarda i el refugi està tancat, al darrere hi ha una petita zona de lliure utilització. Al costat del refugi també hi ha una font; encara que la varem trobar eixuta del tot, després d'un petit descans anem a trobar la font del Faig, situada en una petita balma sota un gran pollancre a ponent del refugi. Cal passar pel costat de les runes de l’antiga casa de la Font del Faig, semble que sempre sol rajar, fins i tot en els anys de més sequera, el camí que seguim passa pel costat de la font i s’enlaira per creuar la cinglera.
Font del Faig
Seguin sempre les marques, arribem al Pas de Galligans per on entrem a la vall del mateix nom, ara anem resseguint una mica per sota la cinglera de la Boixassa, les vistes que d'aquí estant s'albiren, son espectaculars, en primer pla les valls de Galligans i de Pendis, i com a telo de fons, la silueta del massis del Moixeró, també podem contemplar els canvis en la vegetació,dalt de tot els boix amb les tonalitats vermelles de l'hivern, mes abaix, clapes d'avetoses intercalades amb fagedes, mes avall, alzinars i ja per de sota de totes, el bosc de pi roig. Un pic hem deixat enrere el Cap de la Boixassa, ens enfilem dalt la cinglera i s'ens obre un altre horitzó, aquí ja gaudim de els vistes damunt el Pedraforca i el Cadi.
Pedraforca
Ara ja iniciem el descens per la Solana de la Boixassa, descens penós degut a la forta pendent i al sol pedregós, arribem al Coll de la Pelosa, aquí ens trobem amb la pista  de Monells i que haguéssim tingut que seguir per arribar-nos a visitar la Dou del Bastareny, anar seguin les marques del PR, fa que agafem un camí que per l'esquerra de la pista s'endinsa en el Clot de Cal Quim i en els Camps de la Pelosa, aixo si per un corriol ombrívol i de bon fer, endevinem una que altre carbonera mentre anem perden altura, a la fi, el corriol va a sortir altre cop a la pista que ve de Monells, aixo si, ja a tocar de Cal Cerdanyola, inici i final de la ruta d'avui.
Moixero
Ara ja nomes ens queda que pujar altre cop al vehicle i desprès de deixar enrere Baga, agafar la C-16, C-25 i C-17; arribar a Hostalets de Balenyà, deixar al Salva i dirigir-me cap a Martorelles. A estat una caminada dura pel desnivell assolit i que ha quedat deslluïda per la manca d'aigua, malgrat tot, era una de les caminades que volia realitzar abans de..........

dilluns, 5 de març de 2012

ANIVERSARI PEL BAIX EMPORDÀ

el mediterrani vist des del Far de Sant Sebastià
Aquest diumenge volíem fer quelcom per celebrar el meu aniversari, parlant parlant, i com havia comentat amb la Isa lo agradablement sorprès que vaig quedar amb la sortida pel Baix Empordà de dimarts, quedem en que ens hi aproparem. Aixi dons, aquest mati ens llevem, ni gaire aviat, ni gaire tard, fem un petit desdejuni i sortim de casa, agafem el cotxe i posem rumb envers Peratallada.Arribem al poble, aparquem i ens dediquem a passejar pels seus carrers i places, com vaig fer una bona quantitat de fotos dimarts, avui no en prenc gaires, en una terrassa de la Plaça Major fem un petit entrepà acaronats pel sol hivernal, Enllestit el mos seguim el passeig una estona mes, tornem al vehicle, ens hi pugem i ara poso rumb envers Pals d'on ens separen uns pocs quilometres.
Peratallada, porxada Plaça Major
Arribem a Pals, deixem el vehicle i ens cabussem per places i carrers, feia anys que no estava aquí, aixi que la càmera no para gaire estona quieta. No sabria dir si m'agrada mes Pals o Peratallada, els dos tenen racons dignes de visitar, un cop creiem que hem vist tot lo visible, tornem al cotxe, ara dic de canviar una mica d'escenari, aixi que agafem el cotxe i poso direcció a la costa, la meva idea es visitar el Far de Sant Sebastià de Llafranc.
Pals
Sant Sebastià està situat a 178 metres d'altitud i habitat des d'antic, com demostren les restes del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda, que es troben al mateix cim del puig.
Al segle XV s'hi construí una torre de guaita i al segle XVIII, responent al creixent culte de la zona, s'hi bastiren l'ermita i hostatgeria, que actualment s'ha convertit en un hotel de quatre estrelles. El far data de 1857 i encara avui és un dels més potents de la Mediterrània.
Far de Sant Sebastià
Visitem el lloc, l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda, la Torre de Guaita, el Poblat Ibèric, ens omplim la vista amb les panoràmiques que d'aquí dalt s'albiren, ara, decidim que potser es hora d'anar pensant en omplir altres parts del cos i que el lloc semble adient, però....................resulta que esta tot complet i no saben quan podríem dinar, acabem la visita i tornem a davallar, decidim anar tirant de tornada i on veiem un lloc que ens sembli be, parar a dinar.
poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda
Aixi ho fem, passant per Palafrugell veiem un restaurant que d'entrada ens fa el pes, entrem i quan ens porten la carta veiem que fan una cuina de fusió entre la cuina marroquina i la catalana, demanem un humus i un cus cus de primer i de segon bistec la Isa i cruixent de salmó jo, tot d'allò mes bo i molt ben presentat, la Isa diu que ha d'anar a retocar-se el maquillatge, vaja al WC i veig que semble preguntar a una de les cambreres.
Far de Sant Sebastià, Llafranc
Torna a la taula, quan ja començo a pensar que per portar la carta de postres estant tardant massa, ens porten unes porcions de pastis de poma amb dues espelmes: un 3 i un 6 evidentment................o era a l'inrevés, be que mes dona, per cert, el pastis insuperable, acabem el menjar amb un te amb menta com manen els canons, ara ja tornem  al vehicle i  sense res a destacar, tornem a Martorelles. Un aniversari casi perfecte..............mai es pot tenir tot oi?