diumenge, 28 d’octubre de 2012

MONTSENY, MATI DE FRED, VENT I MES COSES..........

els agosarats expedicionaris avant l'eixida
 Per motius de salut de sa mare, la dona havia pujat a Martorelles dilluns, aixi es que aquest cap de setmana jo tenia que pujar a recollir-la, us podeu creure que per aquelles casualitats de la vida, hi havia programada una eixida extra dels Trotacamins......................ep, tal com os ho dic. La eixida aquest cop, era per a gaudir de la tardor al Montseny. Qui es pot resistir davant aixo?? jo no, evidentment, aixi que a tres quarts de vuit ja estava jo davant Can Carranca, no fos que em deixaren plantat. Poc a poc va arribant gent, quant passen cinc minuts de les vuit fem la foto de rigor i ja ens encabim dins el vehicles i ens dirigim envers Sant Celoni, allí agafem la carretera que ens deixara a Santa Fe del Montseny, aqui ens trobem amb el Jose Maria i el Salva, que han deixat el seu vehicle a Passavets i han baixat fins a Santa Fe a peu.
lluitant contra les inclemencies
Aquí dalt, ens adonem que les prediccions dels homes del temps, eren d'allò mes encertades, bufa un vent de mil parells d........, i les temperatures, han patit una davalla espectacular, aixi que ens abriguem tot lo que podem. Tots reagrupats i havent passat llista, donem inici a la caminada, pel caminoi que porta fins a la Font de Passavets anem fent camí, a tocar de la font, dos dels agosarats expedicionaris donen mostres de no estar en el seu millor moment de forma, diuen que no es veuen amb cor de continuar, després de un petit conciliàbul, decidim que em quedaré fent-lis companyia i la resta seguiran el pla traçat. 
Font de Passavets
Aixi ho fem, després de acomiadar-nos del grup i visitar la Font de Passavets tornem sobre les nostres passes, tot contemplant ara, amb mes deteniment els petits salts d'aigua que va fent la Riera de Passavets, ens apropem a visitar la Font dels Frares, d'ací, anem a trobar el camí de Can Lleonart avui en dia Escola de Natura. Ara ens endinsem en el corriol que resseguint la Riera de Santa Fe, ens portaria fins el Pantà, arribats a l'alçada de l'Estanyol i no sense prendre unes imatges dels salts d'aigua, i en van.................., tornem enrere.
salt d'aigua a l'Estanyol
Ens apropem a visitar l'Ermita de Santa Fe, i ja, en veient l'hora, decidim anar a buscar el vehicle per pujar al Turo de l'Home tal com hem quedat amb el grup, arribem dalt la primera zona d'aparcament, aquí trobem la barrera baixada, suposo que ho deuen fer els caps de setmana, intentem posar-nos en contacte amb el grup però manca cobertura als mòbils, aixi dons iniciem la pujada a trobar la segona zona d'aparcament, sempre en constant lluita contra les fortes rafegues de vent. Arribats dalt, i en no veure a ningú del grup, un decideix tornar al vehicle i els altres dos encarem l'ultim tram fins arribar dalt el refugi.
arribant dalt el Turo de l'Home
Arribats que som al refugi, ens trobem amb una de les parelles que anaven amb el grup, ens expliquen que al passar pel Pou de Neu, han copsat que dintre i mig colgat per les fulles caigudes, hi havia un pobre ca al que li era impossible eixir, després d'algun infructuós intent de llevar-lo del fons, aquesta parella ha trucat als bombers, que tot sigui dit, semble no estaven gaire per la tasca, la parella en una demostració d'amor envers els animals, ha decidit quedar-se aquí fins que no vegin el pobre animal fora del pou  sa i estalvi, La resta del grup tal i com estava previst han seguit ruta anant a trobar el cim de Les Agudes, nosaltres decidim tornar envers Santa Fe, no sense dir que nomes arribar a baix ho posarem en coneixement de la gent del Parc.
mostra de la baixada de les temperatures
Aixi ho fem i ens garanteixen  que els forestals n'hi faran cap nomes que puguin, mes tranquils per la sort del pobre animal i en veient que encara ens queda molt per esperar a la resta, decidim entrar a l'Avet Blau a prendre quelcom, la meva idea era la de fer una coke, però en entrar, veig uns Cacaolats calents damunt la barra i em ve a la ment l'imatge de antics i freds hiverns on apaivagàvem el fred a base de Cacaolat calent, canvio d'idea i els tres ens demanem un Cacaolat calent.........................quin plaer.
primeres neus als Pirineus
Ara i en veient que la sensació de fred es cada cop mes acusada, decidim ficar-nos dins el cotxe a esperar a la resta del grup, al cap d'una bona estona els veiem arribar, tots menys la solidaria parella que complint la seua paraula, son dalt esperant pugin a rescatar al pobre ca, com han vingut amb el seu cotxe, i en veient que ja anem per sobre l'horari previst, ens distribuïm en els vehicles e iniciem la tornada a Martorelles. Arribat, faig un rapit i lleuger dinar i recollint els trastos agafem el cotxe i posem rumb envers Vilamarxant.
tardor al Montseny
Nomes arribar a casa, truco al Julio i em comunica que l'animaló a estat rescatat i rau sa i estalvi, la parella de bons samaritans ja son al seu domicili, a la fi, tot a acabat de la millor manera. L'eixida d'avui, ha estat de tot, menys normal.......................fort fred i vent quant ahir, anàvem en màniga curta, canvis en la programació que m'han capgirat del tot les previsions, malgrat lo qual, he gaudit un cop mes de la bellesa del meu estimat Montseny, i per damunt de tot, la constatació de que encara queden persones disposades a sacrificar la seua comoditat i el seu gaudi en benefici d'altres, ja siguin éssers humans o indefensos animalons.

PD Evidentment, aquesta crònica no es el reflex   de lo que varen viure la majoria dels Trotacamins que participaren en la caminada, nomes es la dels tres que ens varem despenjar del grup principal, lo que aquestos visqueren, aixo, aixo ja es un altre historia que potser algú escriurà o potser no, !! Qui lo sa ¡¡

FOTOS DEL JULIO (la caminada "oficial)

BLOC DEL JOSEP Mª BARO  (Cronica de la caminada oficial)



dimecres, 24 d’octubre de 2012

EMBASSAMENT DE BENAIXEVE-CASERIO DE BERCUTA-CHORROS DE BARCHEL-EMBASSAMENT DE BENAIXEVE

Lloc inici caminada: embassament de Benaixeve
Caminants: Francesc
Data: 23-10-2012
Hora d'inici caminada: 08:46:49
Hora d'arribada: 13:41:40
Duració: 04:54:51
Alçada punt de sortida: 515 m
Alçada mínima assolida: 433 m
Alçada Màxima assolida: 713 m
Desnivell màxim:280 m
Ascensió acumulada:1129 m
Descens acumulat: 1091 m
Guany: 197 m
Distancia recorreguda: 13.96 Km
Velocitat mitjana:2.7 Km/h (sense descomptar parades).
embassament de Benaixeve
Aprofitant que avui disposava de vehicle, decideixo fer la variant del GR-7 coneguda com "Los chorros de Barchel", prenc aquesta opció per tres motius. Primer, per que ja feia temps que tenia ganes d'apropar-me a visitar l'embassament de Benaixeve, segon, per poder copsar in situ l'efecte devastador dels incendis d'aquest estiu a la comarca d'Els Serrans i tercer, per que creia que després de les pluges de dies enrere, "los Chorros" baixarien curulls de liquid element. 

Em llevo i després d'un petit desdejuni, agafo el cotxe i vaig a trobar la CV-35 que no deixo fins arribar  al poble de Toixa (Tuejar), alli, agafo per la CV-390 fins que soc damunt la pressa de l'embassament de Benaixeve (Benagéber), no sense haver començat a copsar els efectes del foc, un cop aquí, aparco i dono un tomb pel lloc.
ressons d'un trist passat
Embassament de Benaixeve. L'Embassament se situa al municipi del mateix nom, a la comarca dels Serrans. Es va acabar de construir en l'any 1955 en la llera del riu Túria sobre 722 ha, amb una capacitat màxima de 228 hm³. Té una presa de gravetat. La seva construcció comportà la desaparició de l'antic poble, els habitants del qual varen traslladar les seues vivendes a nous nuclis com els de Sant Antoni de Benaixeve, Sant Isidre de Benaixeve (a Montcada) o un nou Benaixeve prop de l'antic. Aquest pantà pertany a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

La història del poble va unida a la de la construcció del pantà, car el dia 6 d'abril de 1932 es va signar l'Acta de principi de les obres i Benaixeve, va signar la seva "sentència de mort" encara que trigaria uns anys a desaparèixer sota les aigües de l'embassament que avui duu el seu nom, ja que la Guerra Civil va retardar les obres del mateix.
La creació d'aquest pantà anava a tenir uns efectes molt beneficiosos per a l'agricultura; però va donar un dur cop per als habitants de Benaixeve; els quals, després del sofriment que els havia ofert la guerra, es van veure davant la necessitat d'abandonar la seva casa, el seu poble, la seva cultura... i el pitjor de tot sense saber on anar.
Es dona la paradoxa de que una obra que va estar projectada en temps de la república, va estar realitzada e inaugurada en plena dictadura tal i com recorda una placa en el mateix embassament.
boca del túnel
Com que cercant informació de la caminada he vist que el sender esta d'allò mes senyalitzat, no em preparo cap track i decideixo anar una mica a l'aventura, vist el lloc dono inici a la caminada desfent part del camí que m'ha portat ací. Per la CV-390 torno enrere,  creuo a les fosques el túnel de uns dos-cents metres i fet un xicotet tram de carretera ja trobo les senyals del sender que esta indicat com a GR-7. El sender per aquest tram fins fa poc, creuava a traves d'un bosc mediterrani per la part coneguda com l'obaga de l'embassament, a la banda esquerra del Túria, ara el paisatge, es un contínuum de troncs cremats i pedres.
després de l'incendi
Per sort, semble que el Túria va actuar com a tallafocs natural, ja que a la riba dreta, la vegetació esta intacta, sempre en suau ascens vaig fent camí, fins que fets uns quatre quilometres, i quasi de sobte, s'acaba la desolació i em trobo acollit per la vegetació i per les olors del bosc humit per les pluges.  Fet un quilometre més, el sender surt a una pista ample, un pal indicador em diu que per la dreta aniré a trobar "los Chorros" i per l'esquerra i en uns 15 minuts, aniria a sortir al Caserio de Bercuta, opto per aquesta opció.
Caserio de Bercuta amb la seua xicoteta ermita
Tal com deia l'indicador, arribo al lloc en el temps previst, el caserio consta de varies cases enrunades i tres o quatre de restaurades i habitades sembla, encara que  no veig a ningú, també es troba allí una xicoteta ermita dedicada a la Mare de Deu. Vist el lloc, torno sobre les meues passes fins que soc altre volta davant del pal indicador on m'he desviat. Ara segueixo en direcció a los Chorros,  als pocs metres comença una forta davallada que per un corriol ple de marrades, salva els mes de dos-cents metres de desnivell fins arribar a la llera del riu.
Aquí, em trobo amb un bonic pont de fusta per on creuo el Túria, surto a una pista encimentada, aqui, tinc la única dubte de tot el mati, giro envers la dreta i als pocs metres ja m'adono que no era la opció correcta.
pont de fusta que creua el Túria
Malgrat aixo i en veient uns murets de ciment  que delimiten un canal d'aigua, decideixo que es el lloc adient per fer el mos, resulta que ací, surt a la llum el canal principal del Túria, aquest ha vingut soterrat des de la mateixa presa de l'embassament. Acabat el mos reinicio la caminada, ara si en la direcció correcta, sempre per pista encimentada i fets uns cinc-cents metres, arribo davant dels Chorros de Barchel. Aquests estan formats per una serie de salts d'aigua, eixa amb el pas del temps ha anat depositant els carbonats càlcics damunt la vegetació, lo que ha creat tot un sistema de degotalls, coves i margues, dignes de ser visitades.
Chorros de Barchel, detall
El lloc esta dins de l'espai protegit dels Aiguamolls de Barchel, amb una superfície de unes 4,5 hectàrees, les seues aigües provenen tant de aigües subterrànies, com de les del Barranc de los Carriles. Malgrat l'episodi de fortes pluges de dies enrere, la presencia de aigua es mes aviat minsa, el salt principal, rau eixut, nomes baixen  unes minses gotes per algun dels degotalls, no obstant aixo, el lloc es encisador. Vist i fotografiat retorno al camí, als pocs metres i envoltada per un mur de pedra, trobo una font, ara la pista fent petites pujades i baixades, va resseguint en tot moment el Túria. Aixo i sempre vencent al meu vertigen, em permet anar contemplant les gorgues del riu Túria.
gorgues del riu Túria
Les parets de les gorgues, impressionen per la seua extrema verticalitat i per l'alçada,  es veuen perfectament els diferents estrats i els moviments que han patit al llarg se la seua vida, allí  baix, s'endevina mes que es veu el riu en el seu discórrer aigües avall. Sempre sense deixar la pista i deixant enrere un altra xicoteta font. arribo altre cop a les instal·lacions de l'embassament, dono un tomb ara a ple sol, ja que al mati estava tot emboirat, fet el tomb, pujo al vehicle i ja poso rumb envers Vilamarxant.
presa de l'embassament de Benaixeve
Malgrat la falta d'aigua als Chorros i al desolador espectacle de les conseqüències de l'incendi, a estat un mati aprofitat i torno amb una certa sensació agredolça, ja que he pogut contemplar els esforços de la Mare Natura per tornar a omplir de verd lo que ara es negre i gris.