dijous, 24 d’octubre de 2013

RUTA DE L'AIGUA 2, CENTRAL DE LA PEA-RIU TURIA-PEDRALBA-JUTGEVE-CENTRAL DE LA PEA, (Camp del Túria)

Lloc inici caminada:  Central Hidroelèctrica de La Pea, Vilamarxant, Camp del Túria
Caminants:  Francesc
Data: 17-10-2013
Hora d’inici caminada: 07:45:16
Hora d’arribada: 16:13:46
Duració: 08:28:30
Temps en moviment: 05:28
Temps parat: 03:00
Alçada punt de sortida: 130 m
Alçada mínima assolida: 117 m
Alçada Màxima assolida: 209 m
Desnivell màxim: 92 m
Ascensió acumulada: 305 m
Descens acumulat: 328 m
Guany: 78 m
Distancia recorreguda: 20.97 Km
Velocitat mitjana: 2.5 Km/h
Velocitat en moviment: 3.75 Km/h
pas a gual per on he creuat el Túria
Dijous passat quan vaig realitzar la Ruta de l'Aigua, vaig ser conscient  del fet que em quedaven  llocs prou interessants per visitar per a portar a terme una segona part de la ruta, així és que cerque informació, baixe uns quants tracks i després d'un treball de costura, m'ix una ruta d'uns 16 km. aproximadament. Hui em lleve, agarre el cotxe i pel Camí de la Pea m'arribe fins a la Central elèctrica de la Pea, ací i en veient que encara és prou fosc faig una mica de temps, haig de creuar el Túria a gual i no sé com trobaré el pas. Quan ja hi ha prou llum, done inici a la caminada per la dreta de la central fent el mateix trajecte que l'altre dia, tot i la poca llum ja s'endevina el riu a la meua esquerra, creue la séquia, i arribe a l'assut, uns metres més i ja sóc davant el pas a gual.
assut de Vilamarxant amb les primeres llums
Si dijous passat no vaig gosar creuar pel cabal d'aigua que portava, hui encara en porta més, però hui és imprescindible creuar, així és  que em trec el calçat, puge els pantalons per damunt dels genolls i amb molta prudència comence a creuar el riu, l'aigua sobrepassa els genolls i fa que els pantalons queden ben xops, sense mes incidències arribe a l'altra riba,  per sort els pantalons porten cremallera per sota dels genolls, trec la part més xopa i posant-me altre cop el calçat, re-inicio la caminada per una gravera. Malgrat que vaig resseguint el riu, la visió de l'aigua només és possible en contades ocasions en què s'ha obert un corriol entre la vegetació, ara el sender s'aparta del riu i es va enlairant.
el Túria, fil conductor de la caminada
Creue un barranc que malgrat la sequera, encara porta un minso reguerol d'aigua que crea uns petits tolls, fets una mica menys de quatre quilòmetres, em tope amb una petita esplanada plena de rusc d'abelles, estic temptat de tornar enrere, en veient que per l'hora encara no estant massa actives i no sense certa recança, passe pel costat amb molta prudència, uns metres més i el paisatge canvia per complet producte d'algun no gaire llunyà incendi, aquest paisatge m'acompanyarà força estona desgraciadament. Arribe a un punt on el track m'indica que he de deixar la pista i agafar un corriol que ix per l'esquerra, no obstant decidisc seguir una mica mes i arribar fins allò que semble un collet, arribat, trobe un aljub amb el seu sistema de recollida d'aigua de pluja, una bassa i una estranya (per a mi) construcció de pedra protegida per unes xarxes, possiblement, una mena de refugi per animalons.

paisatge cremat
Vist el lloc torne enrere per agafar el corriol entremig d'arbres cremats, cinc-cents metres més endavant arribe sota unes cingleres a tocar del Túria, la part baixa d'aquestes és plena de xicotetes balmes,  la més gran es troba rodejada d'una paret de pedra seca a manera de corral, és un dels tants corrals de ramat que es poden trobar per les contrades, mostre evident de la importància que tingué la ramaderia en l'economia de la zona.
Uns metres endavant, haguera de trobar el corriol que permet la pujada al Salto del Lobo, aquest amb els seus quasi 240 m. d'altitud, és dels cims més alts de les contrades, la qual cosa em fa pensar que les vistes seran immillorables, l'incendi ha esborrat quasi per complet la traça del corriol, per la qual cosa i aprofitant la poca vegetació, vaig pujant per on millor em semble.
Fets uns quants metres d'aquesta manera, que fan que en semblen més, arribe dalt una lloma que segons el gps té només uns deu metres menys que el  Salto del Lobo, com les vistes són quasi de 360º i dubte que siguen pitjors i com porte les cames plenes d'esgarrinxades de les bardisses, decidisc deixar-ho ací i desfent lo pujat torne al sender.
al mig de la imatge i damunt la cova, niu d'àligues
Seguisc ruta sempre acompanyat pel riu que va creant meandres en el seu intent de trobar la plana del Camp del Túria, no hem d'oblidar que som en els últims estreps d'Els Serrans, potser una de les zones més agrestes de la província de València, fets uns set quilometres i mig ja vaig prestant atenció i mig penjats en les cingleres diviso uns nius d'àligues. Quan em manquen uns dos-cents metres pels deu quilòmetres, em surt al pas tot un conjunt de coves excavades al peu una de tantes parets que a anant creant el riu amb el pas del temps, és clar que el lloc és producte de la mà de l'home, però desconec l'ús que se li devia donar.
Cinc-cents metres més i sóc a tocar de Pedralba, per un "connector biològic" creue per sota del nou tram de circumval·lació  de la carretera que porta a Llíria, arribe al pont damunt el Túria que es troba a l'entrada del poble venint de Vilamarxant, ací m'entretinc una estona cercant un lloc per a fer el mos, no trobe res que m'abellisca  i seguisc per la pista que ix per l'esquerra de la "bascula publica".
conjunt de coves excavades al peu de les cingleres
 Fet una mica més d'un quilòmetre  arribe a l'alçada de La Pressa, assut amb un sistema de comportes que serveixen per a desviar l'aigua del riu per diverses séquies,  baixe per uns esglaons fins a arribar quasi al nivell de l'aigua, ací sí que decidisc fer una parada pel mos. Enllestit aquest i un cop he fet algunes fotos, puge altre cop a la pista i seguisc camí,  fa estona que el track que porto coincideix amb uns senyals de la Ruta 2, senyals que també he vist a tocar de la Central Elèctrica, com arriba un moment en què se separen,  decidisc abandonar el track i seguir els senyals.  Aquestes em porten a endinsar-me en el bosc que rodeja el "Alto del Leon", als pocs metres un senyal indica que desviat-me uns dos-cents metres cap a la dreta trobaré un aljub i un catxirulo, lògicament decidisc fer-los visita, arribe al lloc, primer trobe el catxirulo i una mica més endavant, l'aljub. Catxirulo és el nom que reben especialment en les comarques del Camp del Túria i l'Horta Nord les cabanes de pedra seca construïdes per a refugi de llauradors i ramaders.
catxirulo
Torne a la cruïlla on m'he desviat per er la visita i m'endinse en el bosquet per un corriol que va pujant a trobar l'Alto del Leon, quan falte poc per ser dalt de tot el corriol gira envers l'esquerra i va a eixir a una urbanització, ací m'adone que si seguisc aniré a eixir a la carretera de Pedralba cosa que no vull, com no veig cal sender, talle pel dret, total, les cames ja porten més esgarrinxades de les que poden assumir, vaig a eixir a una pista carenera on trobe una brigada que està netejant els tallafocs, els pregunte i no saben indicar-me, però un d'ells diu "por alla abajo he visto unos palos con señales" done les gràcies i vaig a trobar los palos. Per sort són les marques de la Ruta 2, que ve de passar per un tram de corriol que protegit amb unes baranes de fusta fa de mirador, m'atanse per gaudir de les vistes i seguisc el sender que ara fa una desgrimpada, acabada aquesta em trobe amb un altre corral de pastura que també aprofita una balma, seguisc ruta que ara transita per la part alta de les cingleres amb algun tram protegit per baranes.
mirador
Quan porte fets quasi dihuit quilometres em trobe en un cul de sac, el track que portava m'indica que he de seguir per un tram de barranc per anar a eixir a una pista, però o m'he equivocat en traçar el track o la vegetació ha fet valer els seus drets sobre el lloc, m'és del tot impossible continuar. Després d'una estona de cercar opcions decidisc seguir per la pista que portava que segons indicacions, va a eixir al Camí de Jutgeve, falta saber a quina alçada eixira. Sempre caminat per la pista vaig fet camí, quan trobe una cruïlla d'on surt altra  pista que agafa envers l'esquerra l'agafe, aixi i fets un poc més de tres llarguíssims quilòmetres, arribe a on aquest mati he deixat el cotxe. Ara ja es tracta de pujar i posar rumb envers casa on arribe un parell d'hores més tard d'allò que tenia previst. Vistes les dues marrades, decidisc no penjar el track al wikiloc per no portar a confusió a ningú. 

dijous, 17 d’octubre de 2013

RUTA DE L'AIGUA, VILAMARXANT, Camp del Túria (My Way)

Lloc inici caminada: urbanització Mullo de Crusa, Vilamarxant, Camp del Túria
Caminants:  Francesc
Data: 17-10-2013
Hora d’inici caminada: 07:23:00
Hora d’arribada: 14:26:28
Duració:07:03:28
Temps en moviment: 05:27
 Temps parat: 01:36
Alçada punt de sortida: 94 m
Alçada mínima assolida: 78 m
Alçada Màxima assolida: 217 m
Desnivell màxim: 139 m
Ascensió acumulada: 354 m
Descens acumulat: 367 m
Guany: 122 m
Distancia recorreguda: 22.30 Km
Velocitat mitjana: 3.1 Km/h
Velocitat en moviment: 4.1 Km/h
riu Túria amb les primeres llums
Hui no podia disposar del vehicle, ja que la dona necessitava fer-lo servir, així es que decidisc eixir a fer un tomb pels contorns, ahir cerque una ruta que s'aparte de lo de sempre que isc per ací: Les Rodanes, riu Túria en el seu tram més proper a casa............, cercant, arribe al bloc de Senderistes Les Rodanes, aquest es un grup de senderisme lligat al Club d'Atletisme Vilamarxant.   Veig que el mes passat varen organitzar la 1ª ruta de l'Aigua per Vilamarxant, com crec que pot estar força interessant, baixe el track i comprove que ho està, a pesar de  transcórrer en bona part per la riba del Túria, cosa que volia evitar.  Decidisc fer-lo a la meua manera (My Way),introduint algunes modificacions, una de molt obvia, ells varen eixir de l'Avinguda com quasi sempre fan i jo  isc de casa, altre es que com no tinc necessitat d'arribar al poble, evite passar pels seus carrers i per acabar, decidisc realitzar-la en sentit contrari deixant el tram "aquàtic" per al final.
Centre de Visitants del Parc Fluvial del Túria
Comence a caminar quan són un quart i huit de huit i encara en plena foscor, vaig a trobar el Pont de Ferro per on travesse el riu Túria per incorporar-me al camí  que recorre de dalt a baix el Parc Fluvial del Túria, a poc a poc va clarejant  i el sol treu el cap sense presses, fets uns dos quilometres i mig arribe al pont del Mas de la Barca que creue per dessota, a la meua esquerra deixe la casa de fusta on es troba el Centre de Visitants del Parc, un quilòmetre i mig mes i deixe la pista per agafar un sender per l'esquerra de la pista, aquest va fent via entremig de camps de conreu, xalets aïllats i petites zones de bosc. Després de passar per les zones de xalets del Torreon i de la Pinada de las Animas i quan porte uns sis quilometres i mig m'incorpore ja al track original de la Ruta de l'Aigua.
ruta de l'aigua
Els xalets i conreus cada cop són més escassos i a poc a poc va guanyant terreny el bosc, malgrat que  es veuen marges de pedra seca indici evident que el bosc ha anat colonitzant lo que havien estat conreus, el sender es va fent més estret i es converteix en perdedor corriol, això fa que més d'un cop haja de tornar arrere en veient que m'apartava del track. En un moment donat veig que el track me fa eixir del sender per pujar a una petita lloma, pense que potser les vistes paguen la pena i m'atanse,  el lloc fa bo allò de què "els arbres no deixen veure el bosc" i poca cosa puc albirar, torne al bon camí. Quan porte onze quilòmetres i en una cruïlla on conflueix el Camí de Jutgeve  trobe un panell informatiu de l'Espai Natural de La Pea i El Palmeral i de la Ruta 2. D'ací ja s'endevina la Central Hidroelèctrica de La Pea.
salt d'aigua, Central hidroelèctrica La Pea
Sempre seguint lo track creue la canal que porta l'aigua a la central i als pocs metres ix per l'esquerra un petit i emboscat corriol que porta a un dels racons més espectaculars de la ruta, lo salt d'aigua que produeix el sobreeixidor de la central, vist lo lloc torne al sender i decidisc  en lloc de tornar enrere com m'indica el track, seguir una mica mes, ja que el panell indicava que en un tram de dos quilòmetres i mig es poden trovar miradors amb bones vistes, seguisc uns tres-cents metres i arribe  a tocar d'unes formacions rocoses prou fotogèniques que em pareixent de travertí. Encara que semble que potser d'ací comence un dels tram mes interessant de la ruta, decidisc tornar enrere, ja que em queda molt camí per fer.
paret rocosa
Torne sobre les meues passes, gire envers l'esquerra per anar a trobar la central elèctrica i deixant-la enrere m'aprope al riu del què m'havia separat, la inèrcia fa que  passe de llarg on el track deixa l'ampla pista, torne enrere uns metres i per un amagat i estret corriol, baixe a trobar el riu després de creuar la séquia.  Ací puc albirar l'assut de Vilamarxant que crea una bella estampa, uns metres més endavant arribe a un pas a gual del riu que hui seria complicat creuar degut al cabal que aquest porta, seguint sempre el track i uns quants metres més endavant deixe lo que semblen els últims contraforts que encaixonen el Túria, ara  la visió del riu s'eixampla  i les aigües llisquen suaument.  Sempre resseguint el riu i quan ja porte als peus un poc menys de setze quilòmetres arribe a una contrada d'especial bellesa.
riu Turia, Paratge Natural de La Fenosa
Ací el riu fa un recés i crea una mena de platja fluvial, de fet a l'altra riba i ja en terme de Benaguasil, s'albira lo Paratge Natural de La Fenosa, paratge de gran bellesa situat en el marge esquerre del riu Túria, en la partida de la Retorta - Fenosa. Presenta una zona d'arboreda al costat del riu Túria que conta amb equipament de paellers, taules i lavabos, a més d'una zona de jocs per als nens. Aquest paratge natural es troba protegit, d'acord amb la Llei 11/94 d'Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana pel seu valor ecològic. Malgrat que en terme de Vilamarxant no dispose d'equipaments, la presència d'arbres de gran envergadura donen al lloc un bucòlic encant.
Decidisc que el lloc és immillorable per a fer el mos del matí i perquè no, per donar-me lo bany pel qual vaig frisant ja fa estona.
Mas dels Frares
Descarregue motxilla i altres estris, em trec la roba i em fique dins l'aigua que si bé no es pot dir que destaque per la seua transparència, si està fresqueta, lo qual s'agraeix, isc de l'aigua  per a fer el mos mentre m'eixugue, acabat el mos decidisc tornar a remullar-me altre volta, ara ja si isc i després d'eixugar-me em vestisc i carregant els estris reinicie la caminada, un poc més endavant trobe les restes d'un antic edifici que per algun detall que veig, crec poguera haver estat un molí. Ací el track fa un revolt per a salvar un tram de densa vegetació, acabat aquest, ix a una pista que porta al Mas dels Frares, mas de grans proporcions i en molt bon estat de conservació. Ara el sender va guanyant altura respecte al riu, cosa que fa que quan arribe a l'alçada de l'assut de Benaguasil, l'albire des de dalt i un poc enretirat.
assut de Benaguasil
 Seguisc caminat i ara el track em porta a vorejar camps de conreu mentre davalla ràpidament altre volta a cercar el nivell del riu, semble que el sender s'acaba en arribar al canyar, però a còpia de tallar canyes han obert un corriol que va travessant aquest, per a sorpresa meua el corriol em porta a eixir al punt en on de vegades en què he eixit a caminar pel riu he donat mitja volta en quedar tallat el camí per les canyes. Aquest tram del sender el tinc batejat com a "Camí dels Pescadors" ja que l'única utilitat que li trobe, és la de permetre els pas d'eixos, als punts habilitats per a la pràctica de la pesca. Ara ja es tracta de seguir el sender tantes voltes caminat fins a  eixir al pont del Mas de la Barca.
"Camí dels Pescadors"
Com la dona m'ha trucat per a dir-me que ja és a casa i en veient que el turmell del peu esquerre ja porta estona ressentint-se, en arribar al Centre de Visitants truque per què vinga a recollir-me, quedem que ens trobarem a la rotonda de l'entrada al poble, aquest darrer tram es fa llarguíssim, ja que cada volta em fa més mal el turmell, arribe al lloc i ja trobe a la dona, puge al cotxe i posem rumb envers casa. Ha estat una eixida que especialment en el seu vessant "aquàtic", m'ha sorprés molt agradablement i m'he quedat amb ganes de continuar a partir d'on ho he deixat hui

dijous, 10 d’octubre de 2013

CHARCOS DE QUESA-ABRIGO DE VORO-CHARCOS DE QUESA (QUESA, CANAL DE NAVARRES)

Lloc inici caminada: Parquig Charcos de Quesa, Quesa, (La Canal de Navarrés)
Caminants:  Francesc
Data: 10-10-2013
Hora d’inici caminada: 08:12:22
Hora d’arribada: 13:48:07
Duració: 05:35:45
Temps en moviment: 04:14
Temps parat: 01:21
Alçada punt de sortida: 270 m
Alçada mínima assolida: 257 m
Alçada Màxima assolida: 614 m
Desnivell màxim: 357 m
Ascensió acumulada: 556 m
Descens acumulat: 559 m
Guany: 343 m
Distancia recorreguda: 15.30 Km
Velocitat mitjana: 2.7 Km/h
Velocitat en moviment: 3.6 Km/h
pintures rupestres dins l'abric de Voro
Mentre cercava informació relativa a la caminada del 26-09 entre Anna i Chella, vaig ensopegar amb algunes imatges de Los Charcos de Quesa. Los Charcos  són el resultat del treball d'erosió del riu a la roca calcària, formant un conjunt de gorgs esglaonats a diferent alçada i units per petites cascades i reguerons, els trobem encaixonats en un dels trams del Barranc del Riu Grande o riu de Las Cuevas, son un clar exemple de l'agresta geologia de la zona i de la seua biodiversitat, el lloc és també testimoni del fet d'anar i venir de persones des de la prehistòria com ho demostren les pintures rupestres de l'abric de Voro. Les imatges fan que decidisca visitar-ho el més aviat possible i a poder ser, donar-me un bany en les seues transparents aigües.
Cercant al Wikiloc trobe un trak del Pablo, veí de Vilamarxant i creador del bloc Pa_blog Senderismo, a primera vista el trobe prou interessant i decidisc que serà el que faça servir.

Hui em lleve, petit desdejuni, agarre el cotxe i poso rumb envers Quesa, en principi el gps em tenia que haver portat pel mateix itinerari que per anar a Anna, no es aixi i em fa donar un rodeig i per més inri per carreteres que deixen molt a desitjar. Arribe a Quesa i després de creuar el poble, i en l'ultima rotonda, faig un gir de quasi 360º i m'endinse en una pista que en uns set quilometres em deixa al pàrquing de la zona recreativa de Los Charcos, aparque i done inici a la caminada quan falten tres minuts per un quart de nou.
charco de La Horteta
Tal com va fer el Pablo, decidisc treure del damunt en primer lloc el llarg tram de pista asfaltada, no sense abans visitar el charco de La Horteta, aquest és el de més difícil accés malgrat haver equipat una via de baixada amb cadenes i esglaons de ferro, torne a la pista i comence el llarg i costerut tram d'asfalt, fets uns tres quilometres s'acaba l'asfalt i la pista continua ara amb un sol pedregós, aquest tram de la caminada no aporta res si mes no, gaudir de les vistes a mida que vas guanyant alçada. De totes les eixides que porte fetes per terres valencianes, potser és en la que he gaudit de zones de bosc mes amplies, més atapeïdes i en més bon estat.
El Plantil, restes de Casa Eliseo
Fets un xic menys de cinc  quilòmetres, s'acaba la pujada i comença una gran extensió a modo  d'altiplà conegut com el Planil, ací  malgrat les diferencies tant  d'amplitud, vegetació com d'altitud, em ve al cap el Pla de la Calma a la part mes occidental del Massis del Montseny. Encara que hui en dia preval-eix el bosc mediterrani, en resten indicis de què en altres temps fou treballat per l'esser humà: clapes d'oliveres en mig del bosc, amples pistes i restes de alguna que altre casa com Casa Eliseo. Arribat al Collado de los Verdines deixe la pista i agafe un altre que ix per l'esquerra i que va carenejant per la Loma del Lobo.
Quan porte fets una mica més de huit quilòmetres i deixat arrere el Collado del Lobo, trobe la Sima de la Higuera, aquesta, és un xicotet avenc de certa profunditat,  dintre del qual ix una figuera, potser l'única de la seua especie en  molts metres a la redona.
Sima de la Higuera
Sempre seguint les marques del PR i ajudat pel trak, arribe on es troba l'Abrigo de Voro després de fer una petita desgrimpada. Prop de la localitat de Quesa, es va descobrir el 1972, l'Abric de Voro, on es troba una bona manifestació de pintures de l'art rupestre llevantí. Aquest lloc està declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. En l'Abric, semble es troben més de 50 figures gairebé totes d'arquers, representatives de l'anomenat estil cal · ligràfic aconseguit a base de tocs de pinzell. La pintura coneguda com a Desfile de Arqueros, és la més coneguda del grup,(potser per què és l'única que es veu a simple vista i a prou feines), la qual, segons els experts data del 6500-5000 A. C. L'abric és envoltat per una tanca de ferro per a protegir-ho d'actes  vandàlics, aquesta es troba tan enretirada que si no fos pel zoom de la càmera fora del tot impossible visualitzar res.
Abrigo de Voro
Vist el lloc i per un estret corriol seguisc ruta baixant a trobar el barranc que amb el pas del temps a creat el Rio Grande o de las Cuevas, veig que el riu porta un petit cabal d'aigua que uns pocs més endavant desapareix soterrant-se en la llera porosa, el sender va jugant amb el riu, ara per la dreta, ara per l'esquerra, ara per la mateixa llera, aixo em fa pensar que normalment, el riu no deu portar massa aigua fora d'episodis de grans avingudes. Uns dos quilometres més avall, l'aigua torna a eixir a la superfície creant xicotets i mitjans tolls que no m'impedeixen seguir caminant per la llera, als dotze quilòmetres trobe la Cueva de las Golondrinas, xicoteta cavitat que queda un poc enlairada respecte a la llera del riu.
Fuente La Vibora després de l'arranjament
Sempre jugant amb el riu i un quilòmetre més avall, veig a l'altra riba un cartell que indica la Fuente de la Vibora, creuo per unes pedres i m'atanse a visitar la font, treu un xicotet fil d'aigua que normalment llisca per damunt unes teules, aquestes romanen trencades i fora del seu lloc, les col·loque com puc, foto abans i després i a seguir camí,ara les marques del PR s'aparten cap a la dreta del riu, però decidisc seguir el trak que en molts pocs metres em porta a trobar l'azud de Corbera, restes d'un antic assut que desviava les aigües pel seu aprofitament. De seguida trobe el charco del Chorro, el nom li ve del bonic salt d'aigua que cau damunt el gorg malgrat el xicotet cabal. El salt cau per damunt una balma, aixo permet arribar ben bé sota mateix d'aquest, ara ja sense solució de continuïtat trobe el charco de La Cacerola i a continuació el charco de Las Fuentes, ultime gorg abans de arribar altre cop al vehicle.
charco del Chorro amb el seu bonic salt d'aigua
Ací ja si, ací em trec la roba i em fique en les fresques i transparents aigües, ja fa estona que venia frisant per fer-ho, però he preferit deixar-ho per al final, després de jugar una estona amb els peixos que semblen venir a saludar-me, isc de l'aigua i mentre m'eixugue al sol, faig un petit mos, enllestit el mos no em puc estar de tornat altre volta a l'aigua, altre cop em vénen a saludar els peixos, torne a eixir i ara ja sí que m'eixugue i em pose la roba. Ara només queda fer els pocs metres que resten per arribar a on he aparcat aquest mati, pujar al cotxe i posar rumb envers Vilamarxant. Vist la jugada que m'ha fet el navegador pel mati, decidisc no fer-ne us i vaig a trobar el poble d'Anna i d'ací, ja fer el mateix recorregut que vaig fer en la visita a Anna fa dues setmanes.

divendres, 4 d’octubre de 2013

PETIT VIATGE AL MAESTRAT DE TEROL, (2on dia)

Hui ens llevem, tornem a pujar al menjador i tornem a estar tot sols, bo, sols no, ja que la fem petar amb la cuinera mentre fem el desdejuni, a les nou arriba la noia de recepció,  entreguem les claus i un pic tot liquidat, pugem al vehicle. L'idea es dirigir-nos envers Pitarque, la visita al poble mes que res esta motivada per tal de poder gaudir de l'espectacle que ofereix lo mal anomenat naixement del riu Pitarque, ja que aquest neix uns quants kilòmetres mes amunt i transcorre soterrat. Per no agarrar les hores de màxima insolació, decidim deixar la resta de visites per a després. Pocs kilòmetres després de passar Cantavieja deixem la carretera per agarrar una pista rural estreta i amb un ferm en estat infernal i si nomes haguera estat aixo...........pràcticament tot el recorregut transcorre mig penjat en profunds precipicis, i com anem de pujada, anem per la part exterior, la dona que va en el lloc de l'acompanyant es passa tot el camí amb tremolor a les cames. 
 
Pitarque, església de Santa Maria la Mayor
 Passem de llarg per la Cañada de Benatanduz i per Villarluengo i diem que si no queda mes remei que tornar per ací ,  els visitarem a la tornada, arribem a Pitarque i al baixar del vehicle a la dona encara li tremolen les cames, tenim pensat cercar una botiga i comprar quelcom per picar pel camí, nomes trobem un xicotet super i resulta que no hi ha forn al poble i porten el pa casi d'encàrrec i mes tard, agarrem una botella d'aigua i una bossa de creïlles fregides i iniciem lo camí del Naixement del riu Pitarque. Tal com ens va comentar l'amic Joan Sanjuan, lo sender es de bon transitar, fets uns dos quilòmetres i mig arribem a l'ermita de la Virgen de la Peña, un quilometre mes i ens surt al pas una antiga central hidroelèctrica. A partir d'ací lo sender es torna mes amable de fer ja que la vegetació li dona una poc d'ombra. Encara que casi tot lo trajecte ens acompanya la cantarella del riu, no podem gaudir de la seua visió ja que caminem enlairats i la vegetació ho impedeix.
 
"surgència" d'aigua camí del Naixement del Pitarque
Aquest tram del sender es molt humit i a cada dos per tres trobem surgències d'aigua, algunes, de molt espectaculars, tant es aixi que en diversos llocs han instal·lat passeres de fusta per tal de salvar els tolls, arribats al naixement, descobrirem que les "surgències"  no son altre cosa que fuites de una sequia que porta l'aigua del riu al poble, fets els poc menys de cinc quilometres, arribem a lo naixement. Per a la gent que gaudim amb l'espectacle de l'aigua saltant i lliscant per les pedres, el lloc es d'una bellesa "espatarrant" per damunt de pedres i en algun tram agarrats a cadenes arribem fins a on ja per seguir, ens tindríem que descalçar i ficar-nos dins l'aigua, ací la dona diu que "quieto parao" que d'això, res de res ni ella ni jo, tornem arrere i mentre ella descansa una mica i pica unes creïlles, jo m'enfilo per unes escales per visitar l'ullal de los Planos.
naixement del riu Pitarque
Ací trobo l'inici de la sequia "culpable" de les surgències del camí, per uns esglaons de ferro i agarrat a unes cadenes arribo a la fi del corriol em trobo que pel ullal no brolla aigua, malgrat aixo el fer aquest tram no es desaprofitat, ja que des d'ací, tinc una visió de l'ullal de Malburgo a on la dona no m'ha deixat arribar, vist lo lloc, torno arrere i donem inici a la tornada, ara ens trobem una munió de gent que no ha matinat gaire i que suaran la cansalada de tornada, arribem a l'ermita de la Virgen de la Peña, fem un petit descans que aprofito per baixar al riu per un estret corriol, torno dalt i ens posem en marxa, ja no parem fins arribar al poble, ací entrem en un bar i preguntem per dinar, ens diuen que si, que tenen menu, un pic havent dinat i després de preguntar per alternatives per eixir d'ací, agarrem el vehicle i per una pista rural ens dirigim a trobar Aliaga. 
naixement del Pitarque, ullal de Malburgo
La dona no te per costum caminar per la muntanya i el sender del riu l'ha deixat tan esgotada que diu que per ella lo de caminar, per hui ja esta enllestit, mirant lo mapa ens adonem que no estem massa lluny de Rubielos de Mora, la dona te lligams sentimentals amb el poble que li venent de arrere, aixi dons diem d'apropar-nos a fer una visita, li comento que m'abelliria abans visitar dos pobles del Maestrat, un, Miravete de la Sierra i l'altre, Fortanete. Arribem a Aliaga i malgrat pareix tenir llocs dignes de visitar, no parem i agarrem en direcció a Miravete, 
 
Miravete de la Sierra, pont medieval

Arribem a Miravete, aparquem el cotxe i ens dirigim a trobar el riu Guadalope per visitar el pont que el creua,  Obra de pedra picada del segle XVI, el pont s'eleva sobre un  arc de mig punt de gran vol i molt rebaixat. El seu sòl està empedrat amb còdols del riu i serveix d'accés al nucli central del casc urbà, creant al costat del riu, un bonic i fotogènic racó. El poble es troba a uns 1200 m. d'altitud i l'any 2012 constaba de 33 habitants empadronats i esta declarat Conjunto Historico Artistico. L'any 2008 fou objecte d'una campanya de promoció que sota el lema "EL PUEBLO DONDE NUNCA PASA NADA" va aconseguir posicionar el poble dins el mapa i que comences a ser destí del turisme rural. Passegem pel poble i aixi gaudim de edificis de singular bellesa, l'esglesia de Ntra. Señora de las Nieves, l'Ajuntament amb el seu atri porticat, l'antic forn comunal, La Casa del Cura.........., acabada la visita pugem al cotxe i passant per Villarroya de los Pinares on no parem, arribem a Fortanete.
Miravete de la Sierra


Fortanete poble del Maestrat de Terol esta situat a uns 1350 m. d'altitud i al costat del riu Fortanete que mes avall es converteix en el riu Pitarquete, te una població de poc mes de 200 habitants.  Nomes arribar, la dona em diu que ella ja no dona ni un pas mes, que m'espera al costat del cotxe i que no tingui presa i que gaudeixi de la visita, dit i fet, lo primer que faig es apropar-me a veure el pont medieval que salva el riu, aquest es un pont d'un sol arc de mig punt del tipus llom d'ase, a l'altre banda del riu es troba una de les peculiaritats del paisatge del poble: una munió de petits i compartimentats horts, amb  rústiques parets de pedra. Torno envers el nucli urbà i vagareig pels seus empinats carrers on puc contemplar entre altres l'església de la Purificació del segle XVII, l'Ajuntament, segle XVI, la casa dels Ducs de Medinaceli i retes de l'antiga muralla. com no vull fer esperar massa a la dona enllesteixo ràpid i torno al cotxe donat per finalitzat el recorregut pel Maestrat de Terol.
Fortanete, pont medieval
Mentre esperava, la dona a preguntat per la millor opció per anar a Rubielos, semble que la millor i mes curta es agarrar una pista rural en bastant bon estat que porta fins les pistes d'esquí de Valdelinares. Eixim de Fortanete i per la pista ens dirigim envers Valdelinares que amb els seus 1700 m d'altitud es considerat el poble mes alt de la península i te a tocar les pistes d'esquí del mateix nom. Deixem el poble a la nostra esquerra i ara la carretera comença a davallar de forma ostensible fins arribar a Linares de Mora, deixem arrere aquest i continuem davallant envers Rubielos de Mora, arribem i un pic aparcat el vehicle, comencem el periple pels carrers del poble, La dona em va portant a veure els llocs que recorda de la seua joventut, copsant els nombrosos canvis que ha sofert el poble.
Rubielos de Mora
Trobem l'església oberta i entrem, com som els únics visitants el mossèn s'ens apropa i ens explica que el sostre esta en greu perill d'afonar-se i ens mostra la joia del poble, un gran retaule. El Retaule del Mestre de Rubielos (Gonçalo Peris), és un retaule gòtic del segle XV compost per 11 taules de les que només falta la del centre. Eixim del temple i continuem la caminada pe poble, portàvem el pensament de quedar-nos a dormir ací, però atès que pràcticament hem visitat el mes destacat i que estem a poc més d'una hora de casa, decidim agarrar el cotxe i dirigir-nos envers Vilamarxant, aixi ho fem posant punt i final a una breu però no per aixo menys intensa i gratificant eixida.
Ens han quedat infinitat de llocs per visitar, hem entrevist pobles i llogarrets que semblaven força interessants de veure,  miradors on hagués valgut la pena aturar-se i gaudir de les vistes, ermites a dojo, museus i tants i tants racons..........., que ens haguera calgut molt mes temps per abastar-ho tot, a estat nomes un tast que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi.

dijous, 3 d’octubre de 2013

PETIT VIATGE AL MAESTRAT DE TEROL (1er dia)




l'Iglesuela del Cid
Fa temps que el meu bon amic Joan Sanjuan i Esquirol, em va parlat de les excel·lències de la comarca del Maestrat de Terol, tant va lloar el lloc que vaig decidir que en algun moment hi tenia que fer una visita. Fa uns dies, em va arribar una promoció per a passar una nit a l'Hospederia de la Iglesuela del Cid, no m'ho pensi gaire i ho contracti per a primers d'octubre.

 Aixi es que dimarts ens llevem, petit desdejuni, deixo les plantes ben regades, agarrem el cotxe i carretera i manta, anem a trobar la CV-10, enllacem amb la CV-15 que no deixem fins que deixat arrere el poble de Vilafranca (Villafranca del Cid), arribem al llogarret de La Pobla de Sant Miquel primigènia ubicació de Vilafranca. Fou fundat l'any 1239 per en Blasco d'Alagon. Entre les edificacions que resten en peus, es troben l'esglesia de Sant Miquel i el pont medieval que salva la llera del Riu de les Truites, limit  entre Castelló i Terol. Aquí, d'acord amb el Llibre del Fets, Jaume el conqueridor dona inici a la conquesta del Regne de València, ".....i després, creuaren el riu de les Truites......." 

pont de Sant Miquel, lloc per on entrar a València el rei Jaume I
Arribem a l'Iglesuela del Cid, cerquem l'Hospederia, aquesta es situada a la Plaça Major on també es troben l'antic ajuntament i l'església de La Purificació,   l'hospederia es troba ubicada dins el palau dels Matutano-Dauden del segle XVIII, ens enregistrem, deixem les coses a l'habitació i demanem informació a la noia de recepció, aquesta, molt amablement ens aconsella algunes rutes per a fer i en veient que encara es força aviat per a dinar, decidim agarrar el vehicle i dirigir-nos envers Cantavieja.
Cantavieja esta considerara com la capital de la comarca del Maestrat de Terol, es troba a 1300 m. d'altitud, del poble destaca la situació del seu casc urbà dalt de una muntanya i rodejat de barrancs, vagarejant pels seus carrers, arribem a la plaça Crist Rei, la plaça és una de les més belles d'Aragó. Porticada en tres dels seus costats, està composta per l'església de l'Assumpció, l'ajuntament i una casa noble, l'església data del segle XVIII i es una de les mes grans de la provincià.
plaça Crist Rei, Cantavieja
En veient l'hora, cerquem un lloc per dinar, un cop apaivagat el cuc de la gana acabem la visita i agarrant  el cotxe, ens dirigim envers Mirambel. Per la seva monumentalitat i perfecte estat de conservació, el casc urbà de Mirambell constitueix un dels exemples més destacats d'arquitectura urbana medieval, tal com testifica la seva declaració com a Conjunt històric-artístic i el fet que el 1982 fos reconeguda amb el premi Europa Nostraprestigiós guardó a projectes destacats en la defensa del patrimoni cultural europeu. Mirambell va ser la primera localitat d'Espanya que va rebre aquest reconeixement, compartit en l'edició de 1982 amb projectes com la restauració del Palau Bollani de Venècia o la revitalització del centre històric de la localitat anglesa de Chesterfield.
Portal de les Monges, Cantavieja
El nucli urbà es troba a 919 m. sobre el nivell del mar,  i esta totalment encerclat per les antigues muralles,  s'hi penetra per monumentals portals, el mes conegut dels quals, es el Portal de les Monges, tornem a vagarejar pels seus carrers i un pic creiem que hem vist lo mes destacat, tornem al cotxe a seguir la ruta, aquesta ens porta ara fins el petit nucli de La Cuba.  L'any 1241 el maestre de l'Orde del Temple va atorgar la Carta Pobla a la vila de la Cuba a favor de trenta pobladors, el cens del 2004 consta de.......... 54 habitants, el poble no te gaire cosa a destacar a part  de l'església parroquial dedicada a Sant Miquel Arcàngel, l'ermita de Sant Cristobal, i el centro de Interpretacion del Esparto, material aquest, que en el passat dona treball a la població, tornem al vehicle i ja posem rumb envers l'Iglesuela.
La Cuba
Arribats que hi som, decidim descansar una estona a la habitació, encara que jo no em puc estar de fer una visita a les dependències del palau, es com estar allotjat en un museu, de fet dintre de les visites guiades que s'organitzen des de l'oficina d'Informació i Turisme, es un dels punts a visitar. 
l'Hospederia, escala imperial, degut a la llarga exposició per manca de llum, a eixit una mica desenfocada
El Palau Matutano-Daudén és un gran edifici tardo-barroc de maçoneria emblanquinada a la façana. Ha estat objecte d'una profunda rehabilitació per part de l'Institut Aragonès de Foment que, després de les obres de condicionament, el va adjudicar a la cadena hotelera HUSA. La "Hospederia" impacta per l'envergadura i bellesa del palau, del qual ressalten en la seva façana principal una porta balcó barroca, amb un gran arc, en la clau apareix la data de construcció de l'edifici (1718), i amb fines talles de motius vegetals en les pilastres. També destaca el gran ràfec de fusta, els grans balcons de forja de la planta noble i les reixes de ferro forjat. Ja a l'interior de l'Hospedería, sorprèn molt gratament l'entrada principal, distribuint les estades al voltant d'una escala imperial amb adorns rococó, que arriba fins a la segona de les quatre plantes de l'edifici. La "Hospederia" resulta molt acollidora, ja que en la encertadíssima restauració s'han conservat els elements més significatius de l'antic edifici (pintures murals, bigues de fusta, etc), Una altra dependència digna de ser realçada és el gran saló sota teulada de l'última planta.
 
menjador de la l'Hospederia
Torno a l'habitació  i com la dona ja ha descansat una mica les cames eixim a donar un tomb pels carrers i places del poble, veritablement te racons d'indubtable bellesa i que et parlen d'història i de com vivia la gent fa alguns segles. Feta la visita decidim tornar a l'hospederia per donar-nos un bany abans de pujar a sopar, i dic pujar per que a diferencia de la majoria d'hotels, ací el menjador esta en la segona planta i nosaltres ens allotgem en la primera, es dona la circumstancia de que som els únics clients que s'allotgen hui, aixi es que tenim un grandiós i elegant menjador amenitzat amb musica clàssica per a nosaltres sols, cosa que d'entrada sobta una mica, malgrat aixo, el bon fer de la noia que ens aten i la conversa que establim fa que el sopar transcorri de manera grata. Fi del primer dia.

P.D. No puc menys que destacar l'amabilitat, simpatia i professionalitat de les persones que ens varen atendre en la Hospederia de l'Iglesuela, varen aconseguir que malgrat estar sols, cosa que d'entrada pot resultar una mica xocant,  l'estada fos d'allò mes agradable