Pàgines

dilluns, 24 d’octubre del 2016

DE PINEDO AL PERELLONET AMB SENDERISTES LES RODANES

Lloc inici caminada: Creu de Conca, Pinedo, Pobles del Sud, València, País Valencià
Caminants:  35 senderistes
Data: 23-10-2016
Hora d’inici caminada: 07:48:50
Hora d’arribada: 13:35:04
Duració: 05:46:14
Temps en moviment: 3:51:57
Alçada punt de sortida: 0 m
Alçada mínima assolida: -4 m
Alçada Màxima assolida: 6 m
Desnivell màxim: 9 m
Ascensió acumulada: 0 m
Descens acumulat: 0 m
Guany: 6 m
Distancia recorreguda: 17.800 m
Velocitat mitjana (sense descomptar parades): 3.1 km/h
Velocitat mitjana en moviment: 4,6 Km/h
el grup a la Creu de Conca
Hui era el dia programat pera a la caminada d'octubre de Senderistes Les Rodanes, havíem preparat una ruta que deixava a banda grans panoràmiques, forts desnivells, llargs desplaçaments en vehicle, hui la ruta s'iniciava a Pinedo. Pinedo és una pedania de la ciutat de València i està integrat en el districte de Pobles del Sud i en bona part, dins del Parc Natural de l'Albufera. La ruta té l'inici en la Creu de Conca, antiga creu de terme restaurada en la dècada dels anys 90 del passat segle.
Port de València amb les primeres llums
A les set del matí, ens trobem tots al llavador, punt de trobada habitual, ens repartim en vehicles i ja posem rumb envers Pinedo, arribem, deixem els cotxes en una gran zona d'aparcament i pels carrers del poble, anem a trobar la Creu de Conca, ací ja ens esperen dos companys de ruta que vénen de València. Fetes les fotos de rigor, donem inici a la caminada per un passeig formigonat, encara en plena foscor.
primeres passes
Amb el Mediterrani a l'esquerra i a dreta innumerables edificis, uns en bon estat i altres no tant, anem caminant mentre veiem com la llum de nou dia guanya terreny a la nit, fets un poquet més de 2 km, deixem el ciment i ens endinsem en la sorra de la platja, caminant per aquesta i fets uns 800 m; ens ix al pas una figura peculiar, es tracta de La Esperanza.
La Esperanza
La Esperanza és el nom que li donaren a una construcció de formigó en forma de vaixell i que es va construir allà els anys 80, formava part d'allò que havia d'haver estat l'Escuela de Estibadores i la seua funció, era la de realitzar pràctiques de càrrega i descàrrega de vaixells. El lloc mai entra en funcionament, a principis de segle es volgué destinar-ho a centre d'Informació de la Zona Marítima del Parc Natural de l'Albufera, cosa la qual tampoc es va produir.
sol ixent
A hores d'ara, el sol ha guanyat la seua particular batalla amb una franja de núvols i ens obsequia amb un espectacle meravellós, les càmeres i mòbils, treuen fum de tant prémer el disparador. Seguim caminant embadalits amb l'espectacle fins que arribant a les instal·lacions de l'antic poliesportiu del Saler, abandonem la sorra i tornem al formigó, a partir d'ací ens separem de la platja i el paisatge canvia per complet.

les càmeres treuen fum
A pesar d'algunes zones d'aparcament, el paisatge es naturalitza i entrem en una zona coneguda com Les Mallades, aquestes, són zones que en temporada de pluges s'inunden mantenint l'aigua durant bastant temps i en temporades caloroses, s'assequen per complet. Això és motiu de què tant la fauna com la flora, estiguen adaptades a aquestes característiques i presenten una fisonomia molt particular. Entre mallades, arribem a la Casa Forestal, edificada l'any 1920, la casa està envoltada per un bosquet de pins.
sense paraules
Ací la natura, ens obsequia amb un petit regal, la llum del sol amortit per una suau boira, es filtra entremig de les branques dels pins i crea un joc de llums i ombres que fan que m'ature per prendre unes quantes imatges. Arribem a la urbanització Pla del Garrofer i cerquem un lloc per fer el mosset del matí, en uns bancs i rodejats de jardins ens dediquem a buidar i alleugerar les motxilles. Apaivagat el cuc de la gana i descansats, reiniciem la caminada.
el grup a l'estany del Pujol
Quan portem fets uns 9,5 km, arribem a la Gola del Pujol, aquesta, junt amb la del Perellonet i la del Perelló, serveixen per a controlar el nivell de l'aigua dels arrossars. Aquesta és amb molt la Gola més coneguda, ja que disposa d'un magnífic mirador de l'estany i un embarcador molt concorregut per fer les clàssiques passejades en barca. Creuem la gola per un pont i ens apropem a visitar l'Estany de Pujol.
Gola del Pujol
L'estany de Pujol, és un espai que va ser concebut com a port esportiu en els anys 60-70 en plena expansió depredadora, dins d'un pla per urbanitzar tota la Devesa. Afortunadament, la pressió popular aconseguí frenar aquest autèntic desvari i aquest enclavament es va reconvertir en un estany artificial amb una bonica illa al seu centre. Actualment el valor més gran del paratge és que a l'estiu l'illa, suporta una nombrosa colònia de la rara gavina corsa.
Albufera en estat pur
Vist el lloc, desfem les últimes passes i resseguim la gola aigües amunt fins a arribar a la CV-500, la creuem i ens arribem a l'embarcador, un lloc  encisador, fotos, foto també davant la barraca i a continuar la ruta. Caminem entremig de mallades i veritables i impenetrables selves, arribats a les instal·lacions del Parador Nacional del Saler, eixim altre colp a la CV-500 per on caminem uns metres i creuant-la seguim per un camí que transcorre més o menys paral·lel a ella.
típica barraca a la Gola del Pujol
Les instal·lacions del Parador acaben i ja som a tocar de les primeres cases del Perellonet, fem un tram per la CV-500, creuem la Gola del Perellonet i per la seua riba dreta, anem a eixir a la Platja del Recati, ací fem temps per l'hora de dinar, mentre descansem un poquet, alguns/unes, es treuen el calçat i es remullen els peus. Quan el Porrina done l'ordre, tots a una ens dirigim al restaurant Verd i Blau on tenim reservada taula.
platja del Recati
Arribats al restaurant ens trobem al Raul que ja fa estona que ens espera, no ens ha acompanyat en la ruta per què corria la mitja marató "TRINIDAD ALFONSO" a València, però no ha volgut privar-nos de la seua companya a l'hora de dinar. Com ja és habitual, entre rialles comentaris i un molt bon ambient, va transcorrent el dinar, fa pena pensar en què això, s'acaba, però tot té un final, ara ens dirigim a la parada de l'autobús que ens portara altre colp a Pinedo.
entaulats al restaurant
Arriba l'autobús i al pobre conductor a poc li done un infart en veure aquella tropa, pugem i en el mateix bon ambient que regnava al restaurant, va transcorrent el camí que ens tornara a Pinedo, arribem a la parada, baixem i anem a trobar els vehicles entre comiats i petons, ens repartim cada qui com ha vingut i ja enfilem a trobar Vilamarxant on arribem, cansats però amb ganes de què arribe la següent caminada.
Powered by Wikiloc

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada